A l’estiu, tot el món viu. Sense classe, sense treball, dies més llargs, calor inclús de matinada i més festes municipals que ‘guiris’ sopant paella. Una revetlla, un festival o inclús una nit de cerveses pot ser sinònim de tranuitada a la fresqueta de la nit mediterrània. «Ep! Però compte amb l’alcohol! I no et fies de ningú! I busca’t algú per no tornar
sola!…
» Podrien ser avisos del pare, mare, avi o àvia de torn però, certament, no necessitem escoltar-los per recordar-los instintivament cada vegada que eixim de casa. No es pot eixir de festa a tiri i baldiri, a passar-s’ho bé i relaxar-se, no; sempre hi haurà a l’aguait el
nostre sisè sentit. Ja ho deia Vinyoli:
“Amb ulls encesos cal entrar/ dins la nit del misteri”.
Efectivament: he dit ‘sola’, en femení, perquè d’això tracta aquesta reflexió. Ben al contrari que l’Ulisses, la tornada a casa per a una dona, adolescent, jove o senyora no és una heroica Odissea, sinó més aviat un passatge dels horrors. A Twitter vaig llegir una conversa a l’estil del Yahoo respuestas on, a colp de piulets, es compartien diverses argúcies. Un xiulet a la bossa, converses telefòniques fictícies, salutacions a amics imaginaris… Diverses xiques contaven com es col·locaven les claus entre els dits a tall de puny americà casolà i altres justificaven el cigarret per tal de cremar algun hipotètic agressor. L’esprai, però, se’n du la palma. Aqueix famós i mitificat esprai d’autodefensa que, segons he llegit, es pot comprar legalment sempre que siga homologat.
On hem arribat a parar? Som conscients de totes les mesures que prenem per caminar tranquil·lament? No, la majoria de vegades no en som conscients. Des de xiquetes som educades en l’actitud de la por, de la precaució, del recolliment. «Ep! Vés pel mig del carrer, no siga que t’agafen d’un portal o d’un cotxe! Camina per avingudes transitades on se t’escolte si hagueres de cridar!..». Fins i tot conec amigues que adquiriren aparells tan banals com el mòbil o la moto només per tornar a casa quan eixíem de festa. I què hi ha pitjor que fer-ho inconscientment? Doncs avergonyir-se’n. Si el Quixot era qui imaginava perills al segle XVII, hui dia som les dones qui «tenim paranoies». Potser és difícil conèixer la sensació si no l’has experimentada mai, totalment comprensible. Però, la urticària que et recorre l’esquena en veure un grup de xics darrere teu, l’angoixa que et guitza l’estómac en veure algú més al portal, no és cap «paranoia». Un recomanable curtmetratge francès (
Au bout de la rue, de Maxime Gaudete) ho reflexa molt bé, encara que les dades i notícies d’agressions sexuals diàries encara ho demostren millor. Sincerament, a una xica que camine per les tenebres de la nit sola i sospitant d’algú que va a tres passes d’ella, ni un interlocutor telefònic ni la màgica lluna de València ni els Pokèmons que puga caçar pel camí podran fer-li costat.
La meua solució és una utopia que, com alguns escriptors, he anat construint amb la tècnica de l’‘i si’. ‘I si’ dones i homes fórem iguals a ulls de tothom? ‘I si’ no haguérem de passar por per ser més ‘dèbils’? ‘I si’ la història no haguera transcorregut tal com en realitat ha transcorregut? És aleshores quan tinc el cap a tres quarts de quinze, que el model Kubler-Ross fa implosió fugaçment dintre meu. Malauradament, només he aconseguit arribar a la segona fase. Sempre em quede preguntant-me: per què jo? Per què no puc caminar per on vulga sense por? Per què passa sense que ningú puga canviar-ho?
