ja hagués canviat de samarreta.
Però jo que m’hi trobe molt bé amb ella,
perquè abriga, me l’estime,
i li pregue que no se me faça vella.
Igual que Ovidi Montllor, jo també m’estime la paraula samarreta, no per la peça de roba, sinó pel significat que la retòrica m’ha permès conferir-li. La samarreta a què jo em referisc vingué a cavall amb Jaume I, rutilà al Segle d’Or, es reflectí a l’espill que Tirant donà a Carmesina, fou ordenada amb seny per un Fabra de nom Pompeu, recol·lectada i ensenyada per Enric Valor i socarrada pel caloret d’una exalcaldessa massa mediàtica per a ser esmentada.
L’any passat, la Generalitat Valenciana féu una enquesta sobre el coneixement i ús social del valencià, la protagonista de la qual no fou altra sinó la paradoxa. Ella, que diàriament es riu per les butxaques de nosaltres amb fets com l’augment del nombre de milionaris en l’última crisi econòmica, estira i estrangula la riallada amb l’enquesta que mostra l’augment de la gent capaç de parlar valencià, alhora que disminueix la gent que l’utilitza en la seua vida quotidiana. No és difícil saber que la normalització i acceptació de la nostra samarreta es caracteritzen per la manca de mitjans de comunicació en valencià, les retallades, l’abandonament de les institucions en els últims anys i un llarg etcètera esfilagarsat. El fet que cada vegada més gent siga capaç de parlar valencià sobta: això significaria que la llengua, perdó, la samarreta prolifera. ¿Com pot ser, però, si en els últims anys l’únic discurs institucional en valencià era el folklòric i apòcrif del 9 d’octubre, o si nimis canvis recents com el dels senyals de trànsit (pictogrames, en la seua majoria) escaroten tant el galliner mediàtic?
Una fàbrica de samarretes però, ha tirat endavant a pesar de les adversitats: l’educació. És en aquest punt on trobem el quid de la paradoxa: en acabar l’escola, les samarretes es pengen a l’armari acompanyades de boletes antiarnes i amb el temps i l’emancipació juvenil queden oblidades a l’armari de casa dels pares. Amb la implantació del valencià a les aules, les escoles intentaren posar alguns pedaços a la històricament maltractada samarreta, però la malifeta ja estava feta. La llengua del carrer, és ara una llengua acadèmica i, amb sort i gràcies, institucional. La samarreta que duia abans el xiquet per a jugar a les xapes, és ara l’uniforme que es lleva el fill d’aquest xiquet crescut en arribar de classe per a jugar al Pokemon GO amb els amics.
Què farem, quan la nostra samarreta siga una peça de col·leccionista? Què farem quan només puguem recordar-la amb nostàlgia, com recorda un avi el seu joc de xapes rovellades? Potser hauríem de fer com Ovidi Montllor i posar-nos-la. Vestir-la sempre. De la talla que siga, amb jaqueta o sense, amb pantalons ajustats o amples, amb falda mini o de tub, amb xandall o corbata. Només dur-la. Al capdavall, peces més incòmodes veurem aquesta setmana a la Madrid Fashion Week.
