–No, no he llegit encara el Twitter. Què passa?
–Resulta q lIEC ha publicat nous canvis i han pasat d 150 a nomes 14 paraules que duen laccent q ls diferencia d ls q sescriuen igual
–Vaja, i es pot saber per què han fet això? Jo continuaré utilitzant-los, home.
–Xica quina rotunditat! La gent esta pasantse bastant pero des d lIEC han dit q es per a facilitarsho a les generacions venidores o això mha semblat llegir
–No és rotunditat, ha, ha. Ja saps que jo escric així. La gent sol dir-me que sóc massa brusca, ho pots creure?
–No… es absolutament increible que t diguen aixo… hahaha es broma tia! Mira precisament els monosilabs com es si q es mantenen
–A veure que ho entenga: han suprimit la titla diacrítica en paraules que no siguen monosíl·labes?
–Si per exemple es, son, be, pel, mon… Totes eixes les mantenen pero altres com dona o net no Fixat que una xica ha dit a twitter una cosa aixi com “neta dandalusos i murcians, jo utilitze l catala a diari” i una sheu ha pres molt malament perq no ha entes que fora neta d familia sino que estaba netejada dells hahaha Per cert vens l dinar de clase ara despres?
–Que si vaig al dinar o que si el venc? Ha, ha, ha! Això deu ser per culpa de la nova normativa, eh! No, no hi vaig. No tinc molta gana.
–Hahaha es veritat! Xe tia estas com un os però no danimal eh hahaha Jo la veritat es que pense que lIEC sha equivocat perq ara nhi hauran mes confusions q abans
–No ho sé. Supose que els qui ho han decidit així tindran més idea que nosaltres (o almenys això espere!).
–Si es com tu dius jo no tinc ni punyetera idea
–No dona, no deia que no tens ni idea. Em referia que la gent de l’IEC serà entesa en la matèria.
–Ja ja sabia q no heu deies per aixo Jo m referia a q sí tens rao haha Es q al mobil m dona perea posar comes
–Ah, ja ho pille! El si/sí també l’han suprimit dels diacrítics o què?
–No em sembla q el si es mante
–Falta una coma, veritat?
–Si si perdona hehe
***
Escriure una reflexió sobre el dia tan crític en què 136 mots deixaren de dur accent només esdevindria un comentari més desfet a les profunditats de les xarxes virtuals, com una gota d’aigua en un riu brau i feréstec. Així doncs, he preferit reproduir aquesta conversa a cop de missatges instantanis entre dues amigues.
Sense voler ensopegar amb la sàvia sentència de Sòcrates (qui només sabia no saber res), sempre confie la meua ignorància lingüística a institucions normativitzadores com l’Institut d’Estudis Catalans. Aquestes són necessàries (és clar que ho són!) per tal d’evitar que el català es trobe dins del grup de llengües que diversos estudis esperen veure esvaïdes (valga la paradoxa) d’ací a final de segle; diluïdes com el sucre en el café de l’agitada i frisada globalització. Fet i fet, la sentència d’un altre filòsof, Ludwig Wittgenstein, em ve de totes quatre potes: els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.
