Fa uns dies, amb motiu del canvi d’hora d’aquest cap de setmana, el parlament balear aprovà la declaració institucional a favor de mantindre l’horari d’estiu. Nosaltres, els veïns d’enfront, ens muntàrem al carro de la novetat dies després. El propòsit d’aquesta reflexió, però, dista molt d’analitzar els pros i contres de la mesura, ni el fet que la proposta es venga com a un benefici industrial quan afectarà a tot el conjunt de la població, ni les opinions que clamen al cel per l’error que s’està cometent en afegir-ne una hora més a la que ja duguem avançada. Res; no serà això del que parlarem.
Les idees d’Ortega i Gasset m’han fet pensar. Fa un temps, el meu oculista renegava de les hores que els ulls estan exposats a les pantalles electròniques. L’home s’esforçà perquè comprenguera el problema: a grans trets, consisteix en un sistema de percepció i reacció. Els ulls perceben falta de llum i el cervell reacciona aclimatant el cos per a disposar-se al descans. És a dir, hi ha una clara relació entre obscuritat-descans i llum-activitat, de tal manera que, amb la llum de les pantalletes, els casos d’insomni es multipliquen exponencialment. L’ésser humà no té naturalesa… Tanmateix, aquest sistema no seria una condició naturalment implícita en nosaltres? M’agradaria creure que sí. …sinó història. Però, al tema que tractem, el nostre temps, no hi ha també factors que pertoquen al segon element de la sentència: la història?
I si el temps, aquell que s’esforcem per mesurar amb rellotges i calendaris, fóra una mera construcció social? Antigament, per exemple, els rellotges solars eren els smartwatch del moment malgrat que, òbviament, el sol no hi és a la mateixa posició per a tots. És molt curiós com, a mesura que anàrem fent-se més complexos, sorgiren elements que reglaven més i més el nostre temps. Anys, mesos, setmanes, dies de la setmana, hores, minuts, segons, calendaris, agendes, dietaris. El cas de la religió és digne de remarcar, puix que durant una etapa de la nostra història (almenys occidental) fou l’encarregada de dirigir la vida civil i, és clar, el temps. El toc de campanes a l’església és un bon exemple, però també ho és el curiós mite del Dia del Llibre. És ben sabut que el 23 d’abril es commemoren dues morts: la de Cervantes i la de Shakespeare, ambdues el 1616. No és tan sabut però, que, anys abans, el Papa Gregori XII havia avançat el calendari deu dies. El canvi, no obstant això, fou adaptat abans a uns llocs que a altres (Anglaterra es féu pregar), de manera que per als anglesos, Shakespeare morí el 23 d’abril i per als països catòlics del moment, ho féu el 3 de maig.
Més tard però, per raons industrials (els negocis són els negocis!), es decidí que calia coordinar tots els horaris perquè els transports i les comunicacions cassaren. Com sinó s’aclararíem per a agafar el ferrocarril?! Així, un tractat internacional (parlem ja de paraules majors) definí les zones horàries basades en fonaments científics. D’aquell tractat hem heretat, doncs, el preciós moment quan estrenem un telèfon mòbil nou per primera vegada i, amb l’excitació del moment, hem de preguntar quina zona horària és la nostra. També hem heretat el popular viatge a Londres per tal de posar un peu a cada costat d’una línia daurada que hi ha al terra mentre posem per a una foto emulant als equilibristes. A molts, però, se’ns oblida que no cal viatjar tan lluny: el meridià de Greenwich també passa per Castelló. Amb escultura i tot! Abans que ningú entre al Google atabalat pel nou descobriment, cal admetre que la nostra ignorància és comprensible; la famosa línia fictícia ens travessa, però nosaltres fa temps que se la passem per baix la cama (i no precisament de la mateixa manera que a Londres).
Amb l’Europa dels totalitarismes, aquestes normes acordades canviaren per imposició. Segons el BOE, el general Franco decretà el 16 de març de 1940 que a les 11 de la nit, els rellotges s’avançaren una hora, “considerando la conveniencia de que el horario nacional marche con los otros países europeos”. És a dir, que marxara amb Alemanya evitant les possibles confusions bèl·liques de la Segona Guerra Mundial. L’article número cinc del decret però, enunciava que “oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal”. Restablir-se?! Posar (l’hora) en l’estat que abans tenia o en un estat satisfactori?! No; ni de lluny es restablí. Per què, sinó, hem de canviar l’hora en viatjar a Portugal o a Anglaterra? Segons els estudis, anar una hora avançats a la zona horària que ens correspon ens ha canviat fins i tot l’estil de vida. La polèmica du anys al tinter de la política. Quan arriba el trànsit de l’horari d’estiu a hivern (o d’hivern a estiu), una ploma estilogràfica empunyada per l’opinió pública la rescata del tinter per tal de dur-la al paper però, abans que cap gota llisque per la punta guerxa d’aquesta, la ploma torna al tinter. La decisió del parlament balear almenys suposa que la gota de tinta ha arribat a lliscar, falta saber si encertarà el paper i quina forma adoptarà. Catalunya, per exemple, ja barallà una possible reforma l’any passat i nosaltres tampoc no ens volem quedar enrere.
És el “temps” doncs, una construcció social creada com a eina despòtica? O, potser, és la manera més rigorosa de respectar la naturalesa humana? Al primer cas, l’expressió “viure a destemps” no tindria cabuda en un producte creat per nosaltres mateixos i amb el qual s’ha tafurejat en diverses ocasions. Tots vivim “a temps”. Al segon cas, altrament, cal preguntar si el fet que vivim a “destemps” influiria en la nostra naturalesa. Tanquem de nou els ulls, va. Imaginem ara que la setmana, igual que canten els Beatles, fóra de huit dies o que les hores de seixanta minuts s’anomenaren mandonguilles i es comptaren de cent en cent. Poca broma: pel moment, continue reflexionant-hi. No obstant això, igual que el professor Robert Langdon (el personatge estrela de Dan Brown) jo també duc sempre un rellotge de polsera especial: el meu va una hora retardat.
