Però, dona del segle XXI, sent dir-te que no eres tu, són ells. No eres tu qui no encaixa amb el concepte de bellesa. No eres tu qui no emula els àngels sobre tacons. No eres tu qui ha de reproduir l’elixir màgic color verd buscant qualsevol peça verda que s’haja perdut per la nevera. No eres tu! Són ells. Són ells qui t’espenten a la batalla. Et col·loquen un casc i una armadura plenes de prejudicis, frustracions i coercions i et llancen a l’arena cridant-te: “A per ella, a per la bàscula!”. És l’única certesa a la qual he pogut arribar després de créixer entre la psicosi de les operacions biquini, el mite de la grossor que produeix la televisió (i encara sort que ho fa!) i els innocents comentaris mai pronunciats que et reben cada matí com un lema de Mr. Wonderful. Sé que són ells per una senzilla raó: ni ells mateixos saben què volen.
Hi hagué un temps que, en lloc de voler dones d’arestes anguloses i llavis carnosos contrastats amb els pòmuls marcats i definits sota una carassa color femme fatale, preferien les dones grasses, d’exuberant pitrera, malucs ensems i cossatge moll. Poseu un parell d’ales d’àngel a la Venus de Willedor i se’n fareu una idea. La Venus de Boticcelli, però, triomfà al Renaixement amb corbes rodones i perfilades, mans i peus fins i pits d’una grandària més ben reduïda. Aquesta dona, que al Renaixement no sols hauria desfilat amb ales per una passarel·la, sinó que hauria pogut figurar en qualsevol portada de revista, s’engreixà al Barroc per tal d’aconseguir aqueixa anhelada admissió al selecte club de les muses públiques.
Malucs més amples que, igual que al temps de la Venus de Willedor, eren símbol de fertilitat i d’opulència. La regla de tres era òbvia: amb més diners, més menjar. Ben curiós és, certament, la distorsió que ens ha arribat als nostres dies mitjançant el cine o la literatura, que ensenyen a ambicionar la figura de la dona pobra. Esmeralda a Notre-Dame de París, la Ventafocs, la venedora de llumins d’Andersen, Bella la xicona de la bèstia, la miserable Éponine, totes magres, totes belles i paradoxalment gràcils entre penúries, indigència i immundícia. Rubens, però, mitjançant Les tres gràcies, havia il·lustrat millor que ningú la veritable bellesa de l’època amb molles i polpes, i més molles i més polpes, obscurint algunes zones i canviant freqüentment de pigmentació els seus frescos cossos despullats entre un arbre i una cornucòpia daurada.
Les mamelles i les natges han sigut sempre les parts més preades d’una femella (dic, d’una dona). Malauradament, més inclús que el cervell. Per això, les dones de l’època victoriana no dubtaven a estrènyer les cotilles als seus busts fins als defalliments i les deformacions. Així aconseguien cossos amb forma de rellotges d’arena, amb cintures tan estretes com agulles de cap i malucs i pits tan amples com melons. Però no era suficient. A les darreries del segle passat, els films de Hollywood i alguna col·lecció de roba trencadora començaren a accentuar el menysteniment per les corbes, un menysteniment tan despòtic que només acceptava (i accepta) la paraula corba com a sinònim d’embaràs. Així, els atributs femenins han anat augmentat en grandària i anhel, però la resta del cos ha disminuït. Una proporció gens fortuïta que, a falta de cotilles, requereix mètodes més moderns i acceptats com el quiròfan i el bisturí.
No eres tu. Ni els àngels de cada temps. Són ells, que no saben què volen i ens duen bojos a tots. La pròxima vegada que compares el teu cos amb el d’una top-model, pensa que en altra època tu series el cànon i elles les acomplexades. Veus? Continuen sent ells qui exclouen a l’una o l’altra. Que són de capritxosos!
