El fet que un procés siga democràtic implica que els interessos de molts actors hi intervinguen: professors, equip directiu, alumnat, famílies. És comprensible que algunes d’aquestes últimes desconfien d’aquesta mesura. Per a una família que treballe fins a les cinc de la vesprada, posem per cas, pot suscitar un problema si el xiquet o la xiqueta els finalitza les classes a les dues de la vesprada (però tampoc generalitzem, ni tots els treballs acaben alhora ni una escola pot tindre en compte la diversitat d’horaris familiars). Tanmateix, s’hauria de tindre en compte una sèrie de factors. El primer. Dins de la proposta de llei es recull que el centre haurà de romandre obert obligatòriament fins a les 17 hores comptant amb les mateixes condicions també al menjador. El segon. Un centre d’educació no és cap guarderia, ni cap aparca-xiquets, ni cap espai decorat que pugues trobar a l’Ikea per deixar els xiquets mentre vas a comprar. Un centre educatiu, com indica el seu segon terme, és un espai per tal d’educar els xiquets. Al cap i a la fi, són el futur de la nostra malmesa societat. Una tercera consideració, que enllaça amb els interessos de l’alumnat, és l’horari. L’objectiu de la jornada compactada no és una reestructuració per tal de quedar igual. L’objectiu és optimitzar el temps perquè els alumnes acaben a les cinc amb totes les activitats (completament gratuïtes) realitzades. Posem per cas una xiqueta de tercer de primària. Amb una jornada partida, acaba a les 17 hores les classes, però té bàsquet els dilluns i dimecres i acadèmia d’anglès els dimarts i dijous. Cada activitat suposa una hora i mitja de la seua vesprada. Afegint-hi els trajectes, la dutxa i altres afers, significaria que la xiqueta arribaria a casa per tal de fer els deures a les huit de la vesprada. Per experiència sé que ni una xiqueta de huit anys ni un pare ni una mare ni cap avi ni cap germà major té el cos per a fer els deures a eixes hores. Igual que tampoc el tenim per fer classe a les tres de la vesprada, després d’haver dinat (espere no haver estat l’única xiqueta que amb les seues mans per coixí sucumbia als braços de Morfeu durant la classe vespertina).
Els docents també hi tenen diferents posicions. En diversos debats s’ha explicat que aquest canvi té el seu punt de partida a la demanda de millors condicions laborals del professorat. I és cert que possiblement, les condicions d’aquest col·lectiu milloren, però no significa que les seues hores disminuiran. Un professor, igual que ara, continuarà treballant no només les hores lectives, sinó les no lectives i, a més, continuaran emprant el seu temps de vesprada (inclús cap de setmana) perquè les hores no lectives es queden curtes per a la feina que suposa una classe amb vint-i-cinc alumnes.
Personalment, com a alumna he viscut ambdós models. Vaig acabar a les cinc de la vesprada tota la meua primària i, quan arribí a l’institut de secundària, s’aprovà la jornada contínua. És cert que fins ara no es disposen d’estudis contundents sobre el rendiment de cadascuna. Depèn de la metodologia, de l’ambient a la classe, del nombre d’alumnes (que no són pocs, precisament), de les infraestructures i els recursos destinats a educació (que no són molts, precisament), etc. No obstant això, la incessant melodia de Chimo Bayo sona i ressona al meu cap. Continua sí, continua no, continua me gusta y me la quedo yo.
