El hip-hop sempre ha tingut unes connotacions negatives. Certament, jo mateixa admet haver transformat totalment la meua perspectiva en descobrir el rap i les batalles de galls. Cooperació, rapidesa mental, respecte, fraternitat i admiració són algunes de les paraules que empraria hui dia per a descriure-les. El divendres es disputava una competició regional amb un total de 32 participants. N’hi havia de tota mena. Amb rastes, rapats, amb gorres, alts, baixos, magres, grassos, forts, de vestit, de xandall, amb ulleres, sense ulleres… És a dir, no s’ha de ser un Ken per tal d’humiliar el contrincant a través d’estrofes de 4×4. Entre el públic d’aquella sala es palpava l’admiració per cadascun d’ells, que mitjançant ensinistrament i pràctica diària dobleguen el llenguatge a la seua mercé. Juguen amb el lèxic. Arrisquen amb la posada en escena. Galindegen amb les estructures. Cortegen la mètrica i tafuregen amb el doble tempo. Són els joglars del segle XXI: en lloc del llaüt, una base electrònica acompanya les seues rimes. Amb la llengua ─castellà─ com a instrument vehicular, gallecs, alacantins, valencians, malaguenys, saragossans, cordovesos i, inclús llatinoamericans vinguts des de l’Argentina, Xile o Mèxic, pugnaven bel·licosament per a acabar fonent-se en una fraternal abraçada. No contents amb expressar-se acotats entre patrons i estructures mètriques, l’enginy també juga un paper important. A aquella sala es rimà amb el mur de Trump, amb la llibertat d’Urdangarin, amb Rita Barberà, amb Roger Federer, la victòria del València davant el Madrid, les falles, cinema, literatura, història o esports. Un rapper de nom Blon, revelava fa unes setmanes que el seu secret és la lectura. Estava recomanant llegir a un públic d’edats tan dispars que a la competició de l’altre dia es podia veure un xiquet acompanyat de la seua mare.
En anar al bany d’aquella sala, però, vaig descobrir que mentre del bany de xics eixia una considerable cua, el de xiques era completament buit. És cert que no s’ha de ser un Ken per aventurar-s’hi a aquesta cultura, però per a una Barbie l’assumpte resulta més escabrós. És molt difícil veure’t acollida a un esdeveniment on s’utilitza el teu gènere com a rima fàcil. Jo mateixa he hagut de suspendre certs valors per tal de poder apreciar les singularitats d’aquesta pràctica on els contrincants se’n recorden de les mares, germanes i núvies, però no dels pares, germans o nuvis. Maricón, per exemple, és una paraula prolífica “perquè la seua rima és molt fàcil”. Racisme, masclisme, homofòbia, sexisme exacerbat, un llenguatge sexualitzat i agressiu que grinyola amb una societat moderna.
Malgrat tot, aquest fenomen creix i evoluciona. No és estrany passejar per Alboraia, Benimaclet, Malilla, Burjassot, per l’antic llit del riu Túria o pels Jardins del Real i veure un grup d’adolescents sota distintius pseudònims que s’esforcen per imitar els seus ídols del rap. Fa un temps, un d’aquests ídols alacantí, Arkano, sorgí a una competició amb la bandera de l’orgull com a reivindicació, la qual cosa no em fa perdre l’esperança en aquest fenomen cada vegada més gran. Tanmateix, és difícil assenyalar el rap amb el dit quan a les notícies, les dones víctimes de la violència masclista continuen morint, i no sent assassinades.
és més bonica que esportista.
Quan a un robatori, l’exclusiva
és la procedència purgativa.
Quan el primer àrbitre de futbol obertament homosexual
és amenaçat de mort i ha d’estar sota protecció policial.
I quan el mur de Trump és una bogeria,
però la tanca de Melilla és una mera xafarderia.
