En primer lloc pense que hem de ser molt crítics amb l’anhel pactista de Compromís, sobretot protagonitzat per la gent d’Iniciativa i la seua cap Mónica Oltra. Potser siga cert això dels resultats, però de veres canvia alguna cosa amb estos pactes?, per a mi no. Això sí, si la voluntat era visibilitzar Compromís i el seu aparell de partit, potser ho han aconseguit, però també és cert que amb la confluència, l’essència de Compromís, l’essència del partit que amb més representació compta dins la mateixa coalició, s’esvaeix lentament cap a un centralisme preocupant. Per a mi tot açò de la confluència és una cerca a la desesperada d’una zona de confort on els polítics s’hi troben a gust, on poden exercir el seu càrrec amb comoditat, i pareix que fer-ho des del valencianisme que defensa sense embuts el català com a la nostra llengua, que defensa la nostra cultura, la nostra escola i els nostres símbols, és ‘estratègicament’, una errada.
Hui no sé si estic indignat o decebut. Podríem dir que la barreja de les dues coses ‘conflueix’ en el meu estat de resignació. I no perquè torne a guanyar el PP i Rajoy a Espanya, cosa que bàsicament me la bufa, sinó perquè no veig ningú capaç d’asseure’s al Congrés dels Diputats espanyol i defensar tot allò que jo, sí jo, trobe fonamental per a la nostra terra. Els polítics de Compromís, a qui torne a dir que he votat, no m’han demostrat cap interès pel País Valencià i sí molt per fer-se amics de partits espanyols de comprovada línia centralitzadora. Què voleu que hi faça? Trobe a faltar algú que demane també a Madrid que es parle català al Congrés, trobe a faltar-hi algú que denuncie els crims d’odi feixista que pateix el nacionalisme valencià, trobe a faltar que algú mostre allà amb orgull els nostres símbols… I malauradament, la gent de Compromís, amb qui havia dipositat molta de la meua esperança, no són capaços de fer-ho. Això sí, com sempre, jo no pinte res, i pareix que els que pensen com jo tampoc…
