Fa més de 70 anys George Orwell ja deia que “en una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari”. Anticipat al seu temps, va ser premonitori en la guerra constant entre fets i emocions, on ambdós, o més bé els primers, ja són opinables. Aquest canvi de paradigma, assumit amb una normalitat que espanta, està fent trontollar els pilars del món tal com l’hem conegut fins ara.
No hi ha tertúlia i anàlisi on no es faça ús i abús del terme postveritat, amplificant la trampa del llenguatge. S’ha colat a la premsa i als debats parlamentaris. Els canvis són tant ràpids i bruscos que la postveritat és una mena de comodí per a explicar el món quan està potes enlaire. Però, i si anem una mica més enllà?
La por. El major aliat de la desfeta de valors en què estem immersos. La por com a pretext per a la retallada de llibertats que al seu torn genera més por i a més por més irracionalitat, i a més irracionalitat els sentiments tendeixen a guanyar el pols als fets i arriba allò, que en primer terme, no podríem concebre que la gent pogués assumir com a real: el negacionisme del canvi climàtic o que un mur de ciment entre dos països puga garantir la seguretat total, un desig inassolible per als humans en els temps que corren.
L’allau d’informació. Cada vegada els canals d’informació es multipliquen en nombre i velocitat. Cadascú de nosaltres té al seu abast plataformes per a la publicació d’informació. Sense filtre conviu informació veraç, amb d’altra esbiaixada, quan no falsa. Ens trobem amb webs únicament dedicades a la difusió de les notícies falses i que viuen de la viralització de continguts cridaners que, o bé no es contrasten a l’hora de ser publicats o directament són distorsionats per a obtenir major rèdit econòmic a través de les visites que generen. Alguns amb vocació de fer fortuna econòmica, d’altres amb vocació de rebre un altre tipus de benefici: la influència pública. Siga com siga, la clàssica pugna pel poder en una versió 2.0 i en temps real.
La mercantilització de la mitja veritat no deixa de ser la mercantilització de la democràcia. Si no formem una ciutadania crítica capaç d’enfrontar-se al torrent informatiu i distingir fets i mentides, dades i mitges veritats, serem incapaços de fer front als reptes gegants que tenim per davant. I ací cal reivindicar el paper de l’educació per una banda i del periodisme per l’altra que són blanc, i no per casualitat, dels defensors de la postveritat. Vivim en eixa paradoxa exasperant: en l’era del Big Data, quan tenim més i millors dades sobre cada vegada més coses, les dades ja no importen. L’impuls davant la racionalitat, la fallida de totes les convencions.
Que tot plegat, més enllà de la moda del terme, no ens faça deixar de vore que la postveritat de la postveritat és, clar i ras, una mentida de les de tota la vida.
