No m’ha deixat de sorprendre que Compromís i la mateixa Generalitat s’hagen oblidat que durant el 2017 es commemora el vint-i-cinc aniversari de la mort de Joan Fuster i els 150 anys del naixement de Vicente Blasco Ibañez.
És que a hores d’ara hi ha qui pensa que l’obra de Blasco Ibañez o de Joan Fuster no és universal? O és que la universalitat d’un escriptor, com ara Fuster, depén de la llengua en què ha escrit la seua obra? No pecaré d’ingenu, hi ha massa imbècils graduats i doctorats al capdavant de la política cultural en Espanya.
Però no seré jo qui contrapose els mèrits de l’un i dels altres. Els tres, en un moment o altre de la meua vida, els he tingut com a referents intel·lectuals.
Per a la majoria del veïnat, si és que se n’arriben a assabentar, l’Any Miguel Hernández serà una anècdota cultural en el telediari. Què farem!
Per a l’obra d’un autor desaparegut que se li dedique un dia, un setmana, un mes, un any significa poder traure’s de damunt la pols de l’oblit i tindre l’oportunitat d’aconseguir captar l’atenció de nous lectors per arribar a dialogar amb ells o suggerir-los, evocar-los, des del passat, tot un seguit de sentiments, emocions, reflexions amb unes composicions en vers o en prosa que han superat la barrera del temps. També hi ha, encara que a mi això m’interessa relativament poc, la tasca dels estudiosos i dels divulgadors.
L’any que ve també es commemoren els vint anys de la mort d’un poeta amb majúscules, un home i la seua obra que no han tingut la sort de comptar amb la fama i els lectors d’Hernández, Blasco Ibáñez o Fuster. Sovint trobem el seu nom en els estudis sobre poetes de la generació dels setanta. Un nom que de vegades apareix mal escrit, es tracta de Josep Maria Ribelles Llobat (1932-1997), escriptor amb una extensa obra poètica en castellà i amb quatre títols en valencià. Un poeta que va participar en bona part de les tertúlies i revistes literàries de la València de les dècades dels setanta, huitanta i noranta del segle passat. Un out sider de la seua generació, amb una obra marcadament influenciada pels simbolistes francesos, així com per Juan Ramón Jiménez, Luis Cernuda, Rainer Maria Rilke o George Trakl.
Un poeta que en cap moment no defugí el treball pacient de comptar les síl·labes de cadascun dels seus versos i deixar caure els accents tònics allà on tocava. Un poeta universal, que es jugava el bigoti en cada nova metàfora, i que resta en l’obscuritat de l’oblit a pesar que els seus versos eren plens de llum. Un autor que ha tingut la dissort de veure convertida la seua producció poètica en un gran secret de la literatura valenciana, i per desgràcia no és un cas únic.
Commemorar com cal aquesta data, vull dir amb un calendari d’activitats dedicades al reconeixement, estudi i difusió de la seua obra, que anaren més enllà del seu poble, Puçol, seria una oportunitat magnífica per a descobrir una poesia sensual i intensa.
Mentre esperem que no es produïsca l’eclipsi, podem trobar els seus llibres en el catàleg d’editorials com ara Denes, l’Instituto de Estudios Modernistas o Brosquil edicions.
