La seua obra està marcada per l’experiència del viatge, però també pel fet d’enfrontar-se com a metge i com a pacient a la malaltia.
He estat, com altres companys generacionals de Campos, editor seu i vull pensar que també amic. Joan-Baptista era un conversador amable, aparentment tranquil, però sota aquesta aparença hi havia una persona apassionada.
El carter, just abans del dia dels Reis, m’ha portat a casa un sobre, me l’havien enviat des de Benicarló. El remitent era el crític i escriptor Josep Manuel Sanabdon, un d’eixos tigres del Maestrat com també ho són Ramon París, Josep Igual o Miquel Àngel Pradilla, que amb el seu treball dignifiquen la cultura del país. El sobre contenia un llibre prologat per Sanabdon; es tractava del poemari pòstum de l’enyorat Joan-Baptista Campos, Temps de clepsidra (Onada edicions, 2016). Un poemari en el qual el pas del temps marca a foc cadascun dels poemes. Cada dia que passa és un pas menys cap a un final que es va endevinant més clar i més pròxim.
Alguns dels poemes que el conformen aparegueren en el seu blog La garfa dels dies, que encara es pot visitar (lagarfadelsdies.blogspot.com). Un blog que va iniciar el 2010 i que va mantindre actiu fins a juliol del 2012. Allí ens oferia uns poemes d’una bellesa diàfana, cristal·lina, on el poeta ens parlava de la seua quotidianitat. En llegir-los tenies la sensació, i així ell m’ho va confessar més endavant, que intentava escriure en vers un dietari de la malaltia.
Vaig agafar el petit costum de contestar-li alguns dels poemes amb poemes meus i a ell li va agradar això i, fins i tot, em va proposar d’escriure el poemari junts. M’hi vaig negar, jo no tinc la força i la valentia d’ell, cada poema que vaig escriure m’omplia de vidres els ulls. La contestació a aquells poemes i a alguna de les nostres converses es convertiren en un poemari del qual només s’han editat uns pocs en alguna antologia, un dels quals Tomàs de los Santos ha convertit en una cançó que apareix en el seu darrer disc, Segona mà. Ara per ara preferisc que no es publique, són versos només per a mi, només per a ell.
En una de les darreres proses poètiques que apareixen en Temps de clepsidra, Joan-Baptista ens parla d’un pit-roig que li porta en el bec una flor d’hivern. Aquella vesprada freda a la porta de l’església de Sant Pere Apòstol del Grau vaig tindre la sensació que un pit-roig sobrevolava els nostres caps, m’agrada pensar que és el mateix ocell que es passeja cada dia pel terrat de casa mentre escric. És el record d’un poeta que estimà intensament la poesia, que per a ell era sinònim de vida.
No deixeu passar l’oportunitat de llegir aquest Temps de clepsidra, vos ajudarà a prendre consciència del valor de viure amb harmonia amb l’entorn.
