La joia de viure

 En aquesta vida hi ha faenes de tota mena; n’hi ha de perilloses i estressants, de mal pagades i de ben pagades; n’hi ha en les quals fa falta tindre una bona vista, altres mala llet i també altres en què es requerix un estómac i uns nervis a prova de bombes... En suma, una gran varietat, però de tan feixugues com la de picar pedra n’hi ha realment poques. Passar-se la vida picant pedra cansa i desgasta d’allò més, s’ha de tindre una enorme fortalesa física i mental per alçar-se cada dia, rentar-se la cara, esbossar un somriure i agafar el mall i posar-se a treballar.

En aquest país nostre hi ha un nombre important de gent que pica pedra, el món de la creació artística i literària en va ple. És cert que no es pinta, no es compon, no es dibuixa, no s’esculpix, no s’escriu, no s’interpreta per aconseguir el reconeixement social. Sovint trobem alguns creatius amargats perquè tenien el somni de convertir-se en estrelles dins del seu camp i l’èxit no els ha arribat per part del públic. Hi ha altres als quuals també se’ls ha negat però han continuat fent la seua, llepant-se de tant en tant les ferides i construint una obra personal amb uns fonaments que tenen la solidesa que atorga la perseverança.

Un d’aquests pedrapiquers de luxe que tenim en el nostre país és el compositor, cantant i escriptor Carles Enguix. Un cantautor que dins de l’escena pop-rock valenciana ha sigut un vertader out-sider que no s’ha deixat seduir mai pels diferents sons imperants en cada moment.

La temàtica de les seues cançons i la seua manera de cantar amb influències del blues, el jazz i el soul singularitzen entre els solistes i grups valencians la seua obra formada per sis elapés. Una obra que en la meua modesta opinió va arribar al seu punt més àlgid creativament parlant amb Lògic (Picad).

Ara Carles Enguix acaba d’editar el llibre de narrativa Uhuru. Tres històries africanes (El Petit editor, 2016) i alhora ens sorprén amb la publicació d’un nou treball discogràfic, La joia de viure. Es tracta d’un disc amb huit cançons enregistrades als estudis Caliborràs del Cabanyal que tenen un marcat to íntim.

Huit cançons on Carles Enguix s’acompanya només de la seua guitarra i l’harmònica, i en el qual fa poques concessions a l’electrònica, només alguns efectes a càrrec de Lluís Enguix que també l’acompanya amb algun tema amb la guitarra slide i que s’ha encarregat de la mescla i la masterització del disc.

Cançons en les quals trobem una veu que s’acosta més al cantautor que des del pop visita el folk, amb lletres que ens parlen d’amor, un amor madur al qual sota les cendres d’una certa tranquil·litat li bateguen encara les brases roents de la passió. Canta Carles a l’alegria de retrobar-se amb la natura, al gaudiment que ens aporten la bellesa i els petits detalls que ens ofereix la vida i que fan nàixer o renàixer la joia que intensifica el nostre compromís amb ella.

Són cançons que foren compostes fa un temps. Dues d’elles, Tan endins i Senzillament veus, ja les van poder escoltar amb anterioritat, la primera en el disc col·lectiu Quart Creixent i la segona en Lògic, i ara ens les retrobem amb un altre ritme i un altre so.

Les huit cançons conformen un treball d’una atractiva senzillesa sonora i d’una intimitat bella i sorprenent, com només sabria construir un home amb un gran ofici i una destacada sensibilitat.

A pesar que Carles Enguix porta picant pedra una eternitat, continua gaudint del seu treball i de la joia de viure.


 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat