Em quedaré amb les ganes

 Una de les primeres lliçons que vaig aprendre en la meua joventut és que el poder, per petit que siga, mai no és irrisori i que el seu exercici crea en una part dels éssers humans una addicció que en molts casos és malaltissa. Una addicció terrible que pot arribar a negar-li els sentits i el raciocini, fent que el lideratge que exercix li vinga ample. Són individus que es pensen que per assaltar el poder tot val: la fal·làcia, atiar odis i crear o ressuscitar vells conflictes que en altres temps els donaren bons fruits.

N’hi ha que el poder polític no l’entenen com un servici a la societat, a fi de dur a bon port polítiques que siguen útils per a millorar la qualitat de vida de les persones que la conformen. La seua gestió, o part d’ella, es posa al servici dels interessos d’oligarquies econòmiques.

Quan un grup polític s’ha mantingut en el poder fent i desfent amb una oposició desvertebrada i amb un discurs en crisi, els membres d’aquest partit arriben a creure que el poder és propietat de les seues sigles, que no emana del poble sinó de la direcció del partit.

Recuperar el poder es convertix en una prioritat, que es posa fins i tot per davant de la renovació de quadres i de discursos. Tot això amb una obsessió que arriba a uns extrems que ratllen el ridícul.

Crear falsos conflictes, emprar la cavalleria mediàtica per a erosionar la imatge de l’altre, assenyalar individus com a enemics de les essències pàtries i posar-los una diana en el cap perquè des dels mitjans i les xarxes socials tota mena de fauna hi descarregue la seua ira, la seua frustració i la seua demència, es convertixen en eines per a la recuperació del poder perdut.

Els he de confessar que, personalment, estic fart de bona part de la classe política d’aquest país, del seu discurs, de la seua mediocritat, de la seua ineficàcia, dels seus tripijocs i de la complicitat que tenen amb diversos grups econòmics. Sort tenim que encara hi ha un grapat d’honrats entre ells.

Estic fart, també, dels mitjans de comunicació que funcionen com a cadena de transmissió del poder econòmic i polític, de la seua superficialitat i banalitat.

Fart d’arribistes, de tebis que tenen com a gran projecte esclafar l’altre duts per l’obsessió del vell «quítate tú pa ponerme yo», per acabar portant a terme les mateixes polítiques ineficaces.

Tinc moltes ganes de veure cues a la porta dels despatxos de govern de líders polítics que presenten la dimissió, reconeixent la seua mediocritat i mala fe, però em pareix que em quedaré amb les ganes. Mentrestant, sempre em quedarà el dret a riure’m d’ells i caricaturitzar-los.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat