Ensopegant amb murs d’indiferència

L’actor Josep Maria Pou, durant l’acte de lliurament dels Premis Gaudí, va fer un discurs que em va sorprendre, i no pels arguments emprats sinó per la claredat amb què els va exposar.

Què dimonis passa en aquest país, en aquesta nació de nacions, que ignora, que balafia el talent de tants i tants creatius? Creatius que han d’emigrar, anar a la cua de l’atur o oblidar-se dels seus somnis.
Josep Maria Pou parlava en boca dels actors, però també de la gent del cinema i del teatre. Però hi ha altres arts, a banda de les escèniques, on la precarietat és desoladora.

Actualment és complicat tirar endavant qualsevol projecte dins dels àmbits de la comunicació i de la cultura. Si hi ha més gent formada que mai i amb més poder adquisitiu i amb més hores de lleure per a omplir, per què els índexs de consum cultural són tan baixos? Ací, si m’ho permeten, volguera obrir un parèntesi per assenyalar que aquests índexs solen reflectir els diners que es paguen per consumir cultura i comunicació, oblidant que hi ha un accés gratuït a la creació cultural i als mitjans de comunicació. Un ciutadà pot haver llegit l’obra completa de Walt Whitman i no haver tingut mai un llibre seu en les mans ni pagat un cèntim per fer-ho, sense diners no es poden crear nous projectes.

Què passa quan un escriptor, després d’invertir el seu temps escrivint una novel·la, un assaig, un recull de relats o un poemari, decidix que vol editar-ho? Quines són les seues opcions? La primera, presentar l’obra a un certamen literari, però el més fàcil d’un premi és no guanyar-lo.

La segona, presentar-lo a una editorial, on es pot trobar amb el costat fosc de la força, per dir-ho d’una manera suau.

També té les possibilitats de l’autoedició i del micromecenatge.

Trie l’opció que trie, en la majoria dels casos es trobarà que el resultat final no superarà els cinc-cents exemplars venuts. No creguen que és un problema només dels escriptors, també els passa als músics.
Qui acabarà comprant el producte de la seua creativitat? El cercle d’amistats, el cercle familiar, el dels companys de treball, el veïnat, altres músics i escriptors que se solidaritzaran amb ell, algun militant de la causa i potser un despistat que passava per ací. Comprar, però, no vol dir que lligen el llibre o escolten el disc. Això sí, el llibre o el disc haurà passat de projecte a realitat.

 Però, per altra banda, potser que l’autor estiga en l’atur o encadenat a una hipoteca i no tinga per a finançar o cofinançar l’edició. O potser ha fet una campanya de micromecenatge i no ha assolit el recolzament que li feia falta. Conec uns quants casos que han sumit en una greu crisi emocional i creativa els protagonistes. També conec casos que, en veure com anava la campanya de recollida de suport, a darrera hora els ha tocat rascar-se la butxaca per arribar al mínim necessari i no perdre-ho tot.
En tindre el producte en les mans, l’autor es pot trobar amb la indiferència de distribuïdors, llibreters i mitjans de comunicació. Res fora del normal.

Conec alguns autors que tenen caixes i caixes de llibres i discos seus a casa i que no saben com desempallegar-se’n. Sort que tenim actualment l’edició digital que reduïx costos i tirades.

El més greu de tot és que en la cadena de producció i distribució (dissenyadors, maquetadors, correctors, impressors, enquadernadors, editors, distribuïdors i llibreters) tots s’emporten la seua part sobre el preu de venda al públic del llibre o el disc.

De fet, hi ha qui ha alçat una editorial sabent que bona part del negoci és la butxaca de l’autor i no la del lector, i en privat els diuen clients.

Són mals temps per als creadors i també per a la difusió de la cultura. Temps que tard o d’hora acabaran passant-nos factura com a societat.


 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat