El diumenge tot m’ho menge

Els diumenges de vesprada s’han convertit en un dels moments més tediosos de la setmana. Als nostres pobles la immensa majoria de locals d’oci estan tancats, els carrers i places resten buits. Em passe sovint aquestes hores desitjant que arribe el dilluns mentre consumisc un cabàs de pipes i un documental televisiu darrere d’un altre. Qui m’ho anava a dir a mi fa tan sols unes dècades? Estic malalt. Hi ha un metge entre els lectors? Mire doctor m’he convertit en un addicte als dies laborables. És greu?

Aquesta setmana passada vaig tindre sort i vaig poder trencar el malefici. Els membres de l’associació 'Puçol, memòria viva' em va invitar a entrar a la cripta de l’esglèsia parroquial dels Sants Joans de Puçol, edificada a finals del segle XVI. Una cripta que durant decennis ha restat tancada i que durant la guerra civil es va omplir fins al sostre amb la terra provinent del refugi que es va construir a la plaça de l’Església. Gran part d’aquesta terra encara és dins, però fa uns anys un grup de voluntaris va traure la quantitat suficient per a poder entrar dins i veure quines són les seues dimensions reals. Em vaig apuntar il·lusionat a l’aventura de capbussar-me en el subsòl del poble i la seua història.

Una vegada dins ens va tocar fins i tot reptar per a poder gaudir d’alguns dels petits tresors que guarda. En acabant, a través d’un túnel amb forma de nínxol (caseta en diem al meu poble) entràrem en un altre que es va escabar durant la guerra civil. L’any 1979 es va enfonsar la plaça de l’Església al pas d’un camió, justament on era el refugi i l’ajuntament el va tapar construint un mur  al final de la part oest del túnel. En direcció est el túnel avança seguint els fonaments de l’edifici. Però nosaltres a penes poguérem avançar uns metres ja que l’aigua començava a negar el sòl.

Estan en la cripta, no vaig poder deixar de pensar en la quantitat de patrimoni que s’ha perdut al meu poble, als nostres pobles les darreres centúries i especialment durant el segle XX. Si faig un recompte la llista és extensa: les restes arqueològiques trobades als villars entre el Puig i Puçol en el camí dels Antigons. Unes restes que es traslladaren a la ciutat de València i d’on desaparegueren durant la guerra del francés. L’església primitiva de romànic aragonés, el palau d’estiu de l’arquebisbe de València, el jardí botànic on segons afirmen les cròniques es va plantar per primera vegada a Europa cacau. Les posades, els molins d’arrós, les sénies. La darrera sénia que estava fins i tot catalogada i senyalitzada per a ser visitada en una ruta anomenada de l’aigua un desaprensiu la va robar. Resten encara alguns edificis i construccions interessants, la muralla del jardí botànic, on quan es va intervindre per a rehabilitar-la se li va obrir una mena de portal per a donar eixida a un carrer, una intervenció rústica i sense fonaments històrics. Un dels portals que tancaven abans del segle XIX el nucli urbà i que també ha patit diverses rehabilitacions i modificacions, un molí de vent que es pretén rehabilitar espere que amb millor sort... Sovint, quan parlem de patrimoni als nostres pobles oblidem l’immaterial i trobem en grans defensors del patrimoni arquitectònica i urbanístic individus que s’obliden, que no tenen en consideració el patrimoni més important que posseïm els valencians, la llengua i tot allò que amb ella hem construït i que conforma com cap altre element la nostra identitat.

Totes aquestes coses i més em van passar pel cap mentre era a la cripta i  després fora, mentre preníem uns xocolates amb xurros a l’únic local obert del poble, vaig compartir amb els companys i companyes d’aventura.


 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat