Aleshores les xarxes socials no estaven desenvolupades com hui, ni tenien el seguiment i el predicament que tenen en l’actualitat. Passades dues dècades, els traficants de poesia ara naveguem per l’immens oceà digital. Ho fem a través de pàgines web (‘Sèrie alfa’, dirigida pel poeta Joan Navarro, és la més interessant), blogs individuals o col·lectius (‘Salms’ de Josep Porcar, versos.cat) pàgines del Facebook (poesia viva, poetes en xarxa, etc), perfils de google+ (N’hi ha una comunitat que és una meravella que es diu ‘Traduccions al català de la poesia universal’).
Els vells traficants han passat quasi en bloc de l’edició d’un objecte a crear un espai, un vaixell literari digital, encara que també trobem vertaders artesans de l’edició independent en paper com ara Babilònia edicions, ubicada a Navarrés, que publica uns quaderns de poesia titulats Plecs de la paraula, amb una edició feta amb gust i on han aparegut autors com ara Vicent Torres i Aguado. Un treball que enllaça amb iniciatives d’aquest tipus que es van fer en el passat, com ara ‘Tuacte’, les edicions de ‘La Forest d’Arana’ o ‘Els Llibres de l’Aljamia’.
Fa uns pocs anys vaig treballar per a una editorial valenciana com a director de les col·leccions de poesia i em vaig adonar com els temps havien canviat i jo havia esdevingut un vell dinosaure. Així que em vaig traure la pols de damunt, vaig muntar sobre el meu ratolí i vaig endinsar-me en la immensitat de l’oceà digital per a veure quina mercaderia m’oferien els nous traficants.
En aquest oceà es poden trobar tota mena de monstres, des de desfaenats i desfaenades que continuen escrivint d’una manera suïcida els mateixos versos ensucrats que perpetraven quan eren adolescents fins a lladres i plagiadors passant per creadors de joguets avantguardistes. Per tant, cal navegar amb precaució.
Durant els dies de navegació vaig tindre la sort de conèixer individus amb una mercaderia interessant i amb els quals vaig entendre’m i vaig poder publicar el seu primer llibre en format de paper: Josep Manel Vidal, Hèctor Serra, Alba Àlvarez, Salvador Lauder, Josep Mico, etc. Persones que després d’aquella experiència que, a pesar d’alguns esculls, podríem qualificar de positiva, han aconseguit, no sense un gran esforç, obrir-se pas dins del panorama poètic valencià.
Els editors, en línies generals, són poc partidaris de publicar llibres de poesia. A cap empresari no li agrada perdre diners, si no és que ell mateix és poeta, com ara el cap d’Edicions del Buc, on trobem una societat de poetes (Francesc Bononad, Pau Sanchis, Rubén Luzón i Josep Martínez).
S’escriu molta poesia en aquest país nostre, tant en castellà com en valencià. Abans de continuar, deixeu-me que afegisca que no he dit bona poesia.
Tenim un elevat nombre de poetes amb una propensió a traficar, a buscar canals de vegades força imaginatius per tal d’oferir la seua mercaderia.
És fals que es llija menys poesia que mai. U va ensopegant amb versos per tot arreu de l’ample oceà digital. Allò que sí que és cert és que es compren pocs llibres de poesia. També que l’abundància obliga el bon lector a saber triar i a desenvolupar el seu olfacte per tal de discernir on hi ha bon material.