Hi ha, també, ciutadans que han arribat a la conclusió que l’estat al qual li paguen els impostos és una bèstia enorme, de set caps (no sé si els set pecats capitals, o els set punyals que ens han clavat en el lloc on va el cor i la cartera), que és incapaç d’evolucionar i de progressar en la direcció adequada i que manté, des de fa segles, una minoria d’aprofitats enganxada a la seua pell que parasita els seus pressupostos provocant-li malalties que posen en perill els valors democràtics. Un país atrapat en el laberint que li han construït a la seua mesura, un laberint governat per una oligarquia mediocre i amb dos escuts en la porta: el de la pàtria i el de la religió.
Davant aquests ciutadans n’hi ha altres que s’alcen com a defensors i garants de la bèstia en nom de la tradició i d’un suposat amor filial. Són ciutadans dels quals una part important demana més pàtria, més religió, més autoritat, menys llibertat, menys garanties legals per a aquells que no pensen com ells. Aquests ciutadans són nombrosos i formen un bloc polític important. Sense ells no hi ha canvis rellevants, no hi ha progrés possible. Són tossuts, bel·ligerants, poc partidaris del diàleg i del pacte, estan acostumats a tindre el poder, a manar més que a gestionar els recursos de tots.
Si tu ets un d’aquells ciutadans que han arribat a la conclusió que l’Estat no té remei, tens realment un problema, ja que et trobes davant d’una cruïlla amb diferents direccions a prendre. El silenci, l’abstenció, la mort civil per una banda, per una altra la rebel·lia, la insurrecció i tot plegat acabarà tard o d’hora portant-te a una inútil espiral de violència, o convertint-te en una pacient mosca collonera que es dedique a no deixar actuar el sistema amb tranquil·litat.
Cadascú és lliure d’elegir la direcció que vol seguir, i també la intensitat amb què la viu o el color que li dóna. En aquest estat en el qual en cada campanya electoral es trau en processó la paraula «canvi», en realitat se li té una al·lèrgia virulenta (el canvi és de cares i ja vos ho dic jo que la gran majoria la té més dura que una llamborda).
A u, mentre encara és pensant i repensant assegut en la cruïlla, li agradaria, com al poeta Espriu, anar-se’n nord enllà, però ara com ara Europa, una gran part d’ella, no està per a donar massa lliçons, s’ha fet vella, lenta, reaccionària i ha agafat por als canvis, a la llibertat, tanca les portes plena de por i mira espantada des de darrere de les cortines el món.
Mentrestant, he de prendre una decisió: o em convertisc en una illa o alce el vol com un insecte impertinent i punyeter.
