Amb el viatger del temps i l’espai

Visc en un barri vell, de cases de pedra i fang. Un barri que un segle enrere fou tot el poble. Hi ha un percentatge important de cases buides on pots sentir les queixes dels espectres que les habitaren els dies de vent, i d’habitants octogenaris que aprofiten un raig de sol a l’hivern per a eixir al carrer a calfar els seus mals i les paraules.

La vida aparentment és amable, tranquil·la com la rutina d’un geriàtric. Només els gossos poden escoltar el cloc-cloc del deambular pels carrers solitaris de la Parca. En els meus veïns veig reflectit el futur, si és que la Parca una nit no s’enganya i se m’endu a mi abans que no a ells. S’ha fet tan vella com el temps i a més és cega i maldestra.
 
Els darrers anys, el carrer on visc, vint cases mal comptades, ha rejovenit en instal·lar-s’hi tres joves matrimonis dos dels quals amb fills menuts. El joc dels infants ha aconseguit alegrar els rostres pansits dels ancians.
 
Dia sí dia no ve a casa una viatgera del temps i de l’espai. Viatja a tanta velocitat que no sap en quin any viu, en quin poble habita ni quina edat té.
 
No és un personatge de ciència ficció. Si fóra un personatge literari seria d’una narració de realisme màgic, per les frases que ixen de la seua boca desdentada.
 
Menja en la meua taula i no sap qui sóc jo. Com un funcionari de la vella escola, em parla de vosté. Fa temps que m’ha convertit en l’home de les mil cares. Ara sóc l’avi, després el cunyat, el fill de la Ramona que té la casa prop de la carretera de Villahermosa, el germà del meu fill o el pare de la meua dona. Ja veuen, jo que em pensava que tenia poca personalitat i resulta que de personalitats les tinc totes.
 
Em veig irremeiablement atrapat per uns monòlegs en els quals es combinen les afirmacions contundents, les preguntes sense resposta i uns finals on el dubte ho embolcalla tot. «Jo això no ho sé», uns monòlegs que fàcilment podria haver signat Gabriel García Márquez. «Al meu germà l’operaren del ventre, li descordaren els botons de la carn i per allí li van traure el mal». «La tia Vicenta s’ha mort dues vegades. La Manuela només una». «Jo no vull anar a l’escola, no sent la mestra».
 
Al principi la temptació de participar en els monòlegs era gran, sentia com si García Márquez em reptara. «Has vist la tia Vicenta?». «La tia Vicenta menja molt poc i s’està quedant en els ossos» i la resposta era d’una lògica sorprenent: «Com va a menjar si està morta!». Fa temps que només escolte. Intervindre és com donar-li corda a un joguet trencat.
 
La viatgera del temps pensa que tot el món està treballant, els vius, però també els morts, i que tard o d’hora han de creuar la porta del carrer i entaular-se per a sopar. «Té vosté ous?». «Dona, què vol que li diga?». «He de fer-los de menjar a les meues filles». «No?, doncs guarde per a elles uns platerets del que vosté està fent».
 
Ella sola baixa els índexs d’atur. Un dia se’m va ocórrer dir-li que havia telefonat Rajoy per a fer-la ministra de Treball. No ho havia d’haver fet. La dona es va sentir aclaparada per la responsabilitat i després de dues hores de pegar-li voltes em va exigir que cridara a Mariano i que l’excusara, i amb una lucidesa que em va sorprendre em va dir: «Últimament no tinc el cap en el seu lloc, no sé què em passa», i a mi em va caure una llàgrima, «qui t’ha vist i qui et veu, mateta de fenoll».


 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat