Paisatges que es van perdent

Fa deu, quinze anys enrere, quan durant el mes d’abril tornava cansat a casa a altes hores de la matinada, en baixar del cotxe i respirar sentia una flaire intensa a flor de taronger que em reconciliava amb la vida.

Si les llambordes dels carrers donen personalitat al paisatge visual del meu poble, si el toc de les campanes conforma al seu voltant el paisatge sonor, les fruites conreades al terme la seua sabor, en la primavera el paisatge olfactiu el donava la blanca flor del taronger.

Sóc una figura que se sap part d’aquest paisatge, una part intranscendent, provisional, innecessària. Quan en sóc lluny l’enyore i m’enyore. D’ell emanen les deus de les que beu la meua literatura.

Els darrers anys, en els quals per diverses circumstàncies m’he vist obligat a badar pels carrers rectes i estrets del meu poble, passejant a pas de l’octogenari del que tinc cura, he anat assaborint amb intensitat els cinc paisatges sensorials de què he format part. He descobert i redescobert detalls que m’han fet viatjar a través del temps fins la meua infantesa, els forats entre pedra i pedra que empràvem com a gua en el joc dels bolets, una inscripció llaurada en la pedra a l’entrada d’una casa, el vol acrobàtic de les orenetes, el toc precís de les campanes anunciant les hores i els quarts, la flaire d’una coca de llauna fent-se al forn...

Sempre havia cregut que aquests paisatges em sobreviurien, però si no em muir prompte em pareix que els sobreviuré. El paviment de llambordes, ple de cicatrius, es va deteriorant a una velocitat que en pocs anys obligarà l’ajuntament a cobrir-lo d’asfalt. Un nombre important de cases estan tancades, les pluges deterioren les seues fronteres, els canalons, plens de terra, s’han convertit en jardins improvisats, fins i tot algunes portes són plenes de brossa i brutícia. La flaire de la flor dels tarongers ja no nega el nucli urbà durant les nits i matinades del mes d’abril. Els llauradors farts d’acumular pèrdues han arrancat o serrat per la soca els arbres, han abandonat els conreus. Lentament es va creant un paisatge trist, gris, més paregut al de l’extraradi d’una gran ciutat que a l’horta ubèrrima que sempre he conegut.

D’ací uns pocs anys em veig com un vell enyoradís, com una figura encorbada i silenciosa que busca obsessivament un paisatge existent només en el record.

Aquest matí, en travessar una avinguda, he sentit la flaire d’un taronger plantat a la vorera, i no he pogut reprimir un pensament: on dimonis acabarà arrelant aquest pobre home que sóc jo.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat