Les úniques dones que han presidit el Congrés dels Diputats han estat presentades pel Partit Popular. Dues, des de l’inici de l’actual període democràtic: la primera fou Luisa Fernanda Rudi i la segona, última i actual, és Ana Pastor. Calma, és un mer detall fortuït, objecte de lliure interpretació i causant de reaccions, si més no, diverses. A mi, per exemple, m’ha arrencat un somriure irònic mentre, agranant cap a casa, he descobert que a la presidència de les Corts, des de l’aprovació de l’Estatut, ocorre exactament el mateix: únicament dues dones, ambdues presentades pel PP, Marcela Miró Pérez i Milagrosa Martínez. “De carambola!”, que diria una tia meua.
La comparació entre homes i dones a càrrec d’institucions públiques o d’institucions de poder en general és de riure. Zero presidentes del govern espanyol o zero presidentes de les Generalitats valenciana i catalana. “Para el carro que hui en dia s’ha avançat molt”, s’escolta per la finestra mentre escric aquesta columna. És cert, està Ada Colau a Barcelona, Manuela Carmena a Madrid, Francina Armengol a les Balears, Theresa May al Regne Unit, Angela Merkel a Alemanya, inclús estava Rita Barberà a València abans de la cèlebre “hòstia” (electoral, clar). Tanmateix, el gust és amarg, com tastar un iogurt natural sense saber que no du sucre.
Per fi el PSOE tindrà una dona com a secretària general, ja era hora”, escoltí al metro l’altre dia en una mena de déjà-vu que em retornà mesos enrere, al moment en què algú va dir que “per fi els Estats Units tindran a una dona com a presidenta, ja era hora”. Açò suposa la percepció de les desigualtats existents i de la creixent, encara que parsimoniosa, consciència necessària per a eradicar-les. En aquest context m’he atrevit a preguntar-me si seria possible que arribara a donar-se un cert valor afegit al fet de ser dona i optar per primera vegada a un càrrec de poder: el fet de votar una dona perquè és dona. Podria causar aquest fet algun tipus d’influència en el comportament electoral? Significaria una situació d’igualtat per a la dona en àmbits de poder? No m’ha fet falta un colp de poma al cap per a adonar-me’n que la realitat d’aquest suposat valor afegit és minoritària: alguns casos (o comentaris) aïllats no suposen un fenomen significatiu en contraposició a la tendència general que invisibilitza les dones per ser dones.
Tanmateix, la pregunta respecte del suposat valor afegit em causà un debat similar pel que fa a l’anomenada discriminació positiva (referent a l’aplicació de polítiques socials). Què implicaria que un sentiment de solidaritat o empatia per una persona, el gènere de la qual ha tingut restringit l’accés al poder durant segles, influïra a l’hora de votar per ella? Si la discriminació positiva hauria de ser el martell que trenque el sostre de vidre, l’existència d’aquest valor afegit hauria de ser això, una eina, una etapa temporal cap a la meta final: la igualtat efectiva de gènere. No obstant això, el fet que una dona puga arribar per primera vegada a un càrrec de poder, òbviament, és un fet a destacar, però és important mantindre el cap fred de cara als valors rancis que encara imperen i no menystenir el valor real d’una dona com a individu amb plenes aspiracions, capacitats i competències. Al capdavall, tot es redueix a evitar deixar-nos dur pel gènere a l’hora de tindre en compte les valències d’una persona. I, si ens en deixem dur, adonar-se’n a temps i rectificar és l’opció més encertada.
Encara que calga una columna per a reflexionar-hi.
