El Cafè l’Infern de Massalfassar (l’Horta Nord) fa paret mitgera amb l’església parroquial. A banda i banda, els respectius feligresos participen de rituals i espectacles parateatrals d’intensitat variable d’acord amb el calendari. Els sacerdots també són diferents; més barroc, oracular i transcendent el representant catòlic, que no els dimonis i diablesses que s’encauen a l’Infern, més partidaris dels pecats venials de la gola i de la carn.
Oriol, el dimoni major, controla el foc de l’Infern i, amb mans d’apòstol laic, prepara sobrepans, esmorzars de forqueta, suquets i cremats dignes d’un combregar. Frechi, el seu vicari en la sala, segons celebració, punxa discos d’alta intensitat emocional, anima tertúlies amb coneixement il·lustrat i presenta revistes, músics, cantants, llibres i escriptors que no solen tenir massa visibilitat als circuits convencionals de les grans superfícies culturals, dic comercials. Dijous passat, Oriol i Frechi ens van portar a l’Infern Mestres de la impremta, un llibre enciclopèdic que el mestre i periodista Alfred Ramos –un altre savi!– ha escrit durant anys, espigolant per tots els pobles i comarques del país les petjades del moviment freinetista al País Valencià: el moviment pedagògic dels seguidors de Célestin Freinet.
Vaig comprar de seguida el llibre, per diferents motius. Per la calidesa apassionada amb què el seu autor i el presentador, Ferran Zurriaga, ens el van recomanar. També perquè, allà a la darreria dels anys 70 i principi dels 80, jo mateix, mestre de l’Escola La Masia, vaig mirar d’incorporar a la meua aula aquella tradició pedagògica que havia aprés a l’Escola de Mestres Rosa Sensat de Barcelona i d’alguns professors valencians com el meu malaguanyat amic Josep Cebrià, militant freinetista durant la dècada dels 70. M’he empassat el llibre en unes poques sessions de lectura conscient, aquella que es fa amb la llapissera a la mà. Una meravella de llibre, certament, sobre un moviment cabdal de la història de la Renovació Pedagògica i d’aquest país fallit a mans de successives derrotes militars, polítiques i també pedagògiques i culturals.
Célestin Freinet (1896-1966) va ser un mestre occità, d’origens populars i rurals, que va elaborar una proposta pedagògica, i també didàctica, totalment revolucionària per al seu temps, basada en l’arrelament al medi de l’aprenentatge i de la seua socialització per mitjà de tècniques actives com ara el text lliure, la correspondència escolar i l’ús de la impremta d’acord amb les possibilitats tecnològiques: des de la “coca” de glicerina a una Boston de pedal. Unes tècniques que van arribar al País Valencià a l’època republicana gràcies al contacte de diferents mestres valencians amb el moviment Freinet a les escoles d’estiu de Barcelona, i que, per mitjà de les revistes escolars, van arribar a constituir una autèntica xarxa de renovació pedagògica i d’educació popular. Enric Soler i Godes o Carles Salvador, entre molts altres dels inventariats per Alfred Ramos, van ser mestres d’avantguarda dins d’aquell moviment il·lustrat que va representar la II República. Mai no sabrem, de fet, què hauria estat del nostre país i de l’estat espanyol sense aquell Alzamiento Nacional franquista, una autèntica solsida per a la incipient intel·liguèntsia d’esquerres, per al moviment d’alfabetització i, finalment, per a la cohesió de la societat valenciana –i espanyola– al voltant de factors il·lustrats i no reaccionaris com va ocórrer a partir de la derrota de l’exèrcit republicà.
No és debades que el moviment Freinet reviscolara al País Valencià als anys seixanta, la dècada en què la societat valenciana començava a imaginar un futur diferent al passat. El 1962, per exemple, Joan Fuster publicava Nosaltres, els valencians, un llibre que, segons Ernest Lluch, “separa la nostra història de la nostra prehistòria”. Per aquells anys, una bona colla d’estudiants reten un primer homenatge a Ausiàs March i s’organitzen en diferents fronts que tenen com a denominador comú el valencianisme i la reivindicació democràtica. El 1964 es crea la Secció Pedagògica de Lo Rat Penat, sota la invocació de Célestin Freinet. En formen part Enric Alcorisa, Pilar Calatayud, Adela Costa, Carme Miquel, Vicent Moliner, Teresa Pitxer, Presentació Sàez, Pilar Vela i Ferran Zurriaga, aquest darrer, prologuista del llibre Mestres de la impremta, amic i còmplice amable d’Alfred Ramos. El 1968 s’obri la primera escola valenciana que impartirà tot l’ensenyament en català (Escola Tramuntana) amb Enric Alcorisa, Adela Costa i Mari Carme Mira com a mestres i s’inicia el primer moviment extracadèmic d’alfabetització en la llengua del país, amb uns primers cursos a càrrec de Vicent Pitarch als Lluïsos de Vila-real, als instituts de Vila-real i Onda i al Centre Excursionista de Castelló. El 1969 ix a l’aire el primer programa de ràdio en català, amb el nom emblemàtic de Nosaltres els valencians, que dirigirà i conduirà el mateix Vicent Pitarch fins al 1979.
De tot això ens van parlar a l’Infern Alfred Ramons i Ferran Zurriaga, un pou de saviesa sense fons, un home de pedra picada a qui un país normal hauria fet, si més no, membre de tots els consells de cultura i de totes les acadèmies de totes les llengües. Poques persones com ell s’ho mereixen. Però Ferran Zurriaga, com Alfred Ramons i com Frechi, són feliços, i que siga per molts anys, xarrant d’allò sagrat i d’allò humà, mentre Oriol prepara el càlid sopar de l’Infern com aquella nit de la setmana passada que ara evoque. George Steiner sol repetir que Europa és el carrer, el cafè i el mercat. A Massalfassar, tenim la immensa sort de viure a prop d’aquest cafè europeu on es presenten llibres que val la pena de llegir i es venera la taula i la conversa de sobretaula, el grau més alt de la civilitat segons Josep Pla. Vés a saber el que feien o deien a aquella hora a l’altra part de la paret mitgera.
