Una humanista anglesa

7 abril 2017 01:00h

El 1515, Hans Holbein, un jove de dèsset anys que treballava en una impremta de Basilea, duia a terme un retrat d’Erasme per a l’edició d’Elogi de la follia; Johannes Froben, el seu patró, li havia encarregat que il·lustrara el llibre. Seguia un model italià usat sovint –havia servit per representar sant Agustí o Savonarola entre altres–, que mostra un monjo erudit que està escrivint en un pupitre a la seua cel·la en el moment en què es deté i pensa (Fritz Saxl, La vida de les imatges, 1957). El mateix Erasme, però, conta a l’inici, en la dedicatòria al seu amic Thomas More, que l’havia concebut viatjant a través dels Alps i no reclòs al seu espai de treball: “Dies enrere, quan tornava d’Itàlia cap a Anglaterra, per no passar el temps en fantasies grolleres i vulgars mentre muntava a cavall, vaig preferir d’ocupar-me en alguna de les activitats que compartim [...] Cercava, doncs, un entreteniment; però l’ocasió no em semblava gaire oportuna per abordar un tema seriós, i vaig posar-me a compondre un elogi de la Follia”. Posteriorment, durant un sojorn a casa de More, a Londres, redactarà la versió definitiva en pocs dies.

Hans Holbein, "Erasme de Rotterdam", il·lustració "Elogi de la Follia", 1515

Deu anys més tard, una altra il·lustració continua aquesta tradició, tot i que en aquest cas la persona erudita és una dona. Malgrat que no porta cap ploma a la mà, més bé dóna la impressió que està llegint i que ara s’ha aturat i ha apartat la vista del text, també apareix en un lloc semblant, dedicat a l’estudi, ple de llibres, asseguda davant d’un escriptori amb el volum en què s’ha endinsat obert al damunt. Correspon a una de les primeres edicions que es conserven, concretament del 1525, de la traducció a l’anglès de la Precatio Dominica, d’Erasme, un comentari al Parenostre fet per Margaret Roper (1505-1544), la filla gran de Thomas More, intitulada A Devout Treatise upon the Paternoster. Llevat d’aquesta obra, publicada amb 19 anys, i d’algunes cartes disperses, la resta de la seua producció ha desaparegut. En tenim notícia, dels versos en llatí i grec, dels discursos llatins, d’una imitació de Quintilià, del tractat The Four Laste Thynges, que el seu pare considerava igual que el que ell havia escrit, però no en sabem res. More s’hi referia amb admiració amb termes com “Margareta charissima” o “Dulcissima filia”, i Erasme, en la correspondència que va mantindre amb ella, li diu “Optima Margareta”. Per a l’humanista, les germanes More, amb les quals sempre va tindre una actitud paternal, eren “sensibles, bones escriptores, franques i amigables”.

Il·lustració pertanyent a "A Devout Treatise upon the Paternoster" (edició del 1525), de Margaret Roper

Apunta Patricia Demers (Margaret Roper and Erasmus, 2005) que quan Holbein va ensenyar el retrat de la família More a Erasme, el setembre del 1529, el savi va escriure de seguida a Margaret, “la glòria de la terra britànica”, per assegurar-li que havia reconegut tots els membres de la casa, però en especial el retrat d’ella, ja que en l’aspecte exterior es traslluïa la resplendor del seu esperit. Demers també cita Thomas Stapleton, qui, en una de les biografies primerenques de Thomas More, parla de la reputació de què gaudia la seua filla gran, adduint els dos motius esmentats en altres ocasions. D’una banda, l’excepcionalitat que representava –“va assolir un grau d’excel·lència que gairebé feia pensar que no era una dona”– i, d’altra banda, l’aire de família –“s’assemblava al seu pare tant per l’estatura, l’aparença i la veu, com per la ment i el caràcter en general”–.

Adverteix Margaret L. King (Mujeres renacentistas. La búsqueda de un espacio, 1991) que, “a Anglaterra, a excepció de les descendents de la família More, quasi totes les dones educades en la tradició clàssica provenien de famílies pròximes a la reialesa. El seu humanisme era cortesà i el seu objectiu no era fer grans aportacions al món del coneixement, sinó ressaltar amb la brillantor de la intel·ligència les famílies poderoses o les que lluitaven pel poder”. En aquesta època, i també en segles posteriors, els defensors de l’educació femenina en les classes altes aconsellaven, però, que l’objectiu d’aquesta fóra només el benefici propi, és a dir, que les dones havien de defugir la projecció pública i la fama. Fins i tot el mateix Thomas More va arribar a dir a Margaret que no cercara ni valorara la lloança del públic, perquè ell i el seu marit constituïen el cercle de lectors al qual s’havia d’adreçar. Malgrat que això dissortadament es va complir en bona mesura, la seua veu, encara que mutilada, ha aconseguit perdurar fins a l’actualitat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next