A l’estació de Sants, a Barcelona, l’andana està soterrada. Sempre hi ha un home o una dona a peu d’escala per indicar a cada passatger on s’aturarà el seu vagó. Milers de persones amunt i avall i un senyor o una senyora amb un únic propòsit: dir-te si has d’anar cap a l’esquerra o cap a la dreta. Gràcies. Quantes vegades ens agradaria que algú ens diguera si hem de girar o seguir recte. Quantes vegades ens agradaria seguir fletxes grogues com les del Camí de Sant Jaume. Qui l’ha fet, en tornar, ho ha pensat.
És una sort anar i tornar dels llocs per gust. Decidir quan és fins ací. Voler i poder. Hui he tornat a València i, des d’allí, al meu poble, a Cullera, una ciutat sense cinema. Durant molts anys, a València, a Cullera, hi anava. Al desembre hi vaig tornar. Tornar. Amb majúscules encara que no anara després d’un punt i seguit. Tornar i fer un punt i a part.
L’escriptora Flavia Company diu que als llocs no es pot tornar ni tan sols tornant-hi. No enyore el lloc del qual me’n vaig anar el 2006 perquè ja no existeix. Hi ha qui ja no hi és. Qui no hi era i ara sí. Qui hi és i tanmateix.
Des de ma casa fins al barri del Raval, el camí més recte és el carrer del Vall, però està en obres i enfile el del Mar, més tranquil, més bonic. Taüt. Mercat. Passeig. Llueixen diferents. Han estrenat bars, botigues, parades. Digueu-me si heu vist mai enlloc la llum del País Valencià als capvespres. Arribe al lloc on anava. La ciutat sense cinema ara té una llibreria.
La Petita Llibreria va obrir portes el 12 de novembre de l’any passat. A Cullera hi ha llibres. Per descomptat. Sempre n’hi ha hagut. Moltes botigues del poble en venen i han fet mans i mànegues per satisfer lectors. El seu paper és i ha sigut essencial. Però de llibreria-llibreria, no n’hi havia cap.
—Una llibreria és un espai cultural que va més enllà de la venda de llibres —em diu David Vidal, llibreter, editor—. Permet submergir-te en un espai únic, dedicat exclusivament al món del llibre, seure i donar una ullada. Entra una persona i et demana que li recomanes un llibre —reflexiona—. Ajudem els lectors a trobar allò que els agrada. És una sensació que no es pot explicar.
—La majoria de les persones que ens visiten saben quin llibre busquen —explica Yaiza Fuster, maquetadora—. Però molts també entren buscant llibres per regalar i sí que demanen consell. Pocs vénen a pegar una volteta.
Completa l’equip Nadia Grau, il·lustradora. Tots tres formen El Petit Editor, una editorial que va nàixer a Carcaixent el 25 d’abril de 2014. La seua primera criatura va ser un poemari en valencià. Ha navegat Xúquer avall, ha acabat a Cullera i ha obert una llibreria, una de les tres que s’inauguraren l’any passat al País Valencià, l’única fora de la ciutat de València.
És la segona que hi ha al meu poble. Segons m’ha explicat l’escriptor Manel Joan i Arinyó (Cullera, 1956), la primera va obrir el 3 de gener de 1980 a la plaça d’Andrés Piles. Es deia Tres en ratlla i no sobrevisqué a l’estiu. El dia de la inauguració, Arinyó va escortar Joan Fuster, padrí de l’acte. Podeu llegir la crònica completa a “El guardaespatles”, el sisé capítol de Fem un trio. El fascinant món de la ploma, que narra en primera persona les aventures i desventures d’Arinyó amb la literatura.
Fa un parell de setmanes, aquest prolífic autor cullerenc presentà un dels seus últims llibres, Objectiu Fidel. Cuba Nua. Portava una gorra del Che al cap i un puro a la mà. Era divendres. El local estava ple i per sort no encengué el cigar. Ni li llevà el plàstic. Pura delicadesa, Arinyó. Sonava música cubana i jo pregava que no s’allargara tant com un discurs del comandante en jefe perquè ja eren les set de la tarda. Va ser un gran dia: La Petita Llibreria engegava el seu calendari d’actes.
Dies després, Arinyó i jo quedem i parlem del seu llibre, de literatura, de Cullera. M’he llegit Objectiu Fidel. No sé transmetre què significa per a mi llegir una novel·la on el protagonista utilitza paraules com cafre i orreflic. La meua àvia deia orreflic quan s’enfadava i ni el diccionari ni Google no saben què és.
—Crec que escrius, sobretot, per gaudir —no sé com començar i comence així.
Em dóna la raó:
—Ara ho acabes de dir. La primera l’has endevinat.
—També és un lloc on mires de processar la vida —m’anime—: contar-la per, si cal, oblidar-la, buidar-te.
—Molt bé.
—I des d’on dius alguna cosa.
Dos de tres. Puntualitza que si vol dir alguna cosa, escriu un article o ho diu de viva veu. Interpretacions hi ha tantes com lectors.
—Jo m’ho passe bé escrivint —afegeix—. I és una manera d’arribar allà on anheles, escrivint pots aconseguir-ho tot.
Arinyó i la seua generació aconseguiren moltes coses. Parlem-ne d’algunes.
—Quan començàrem a escriure —m’encanten les batalletes— no teníem on emmirallar-nos. Fuster escrivia assaig. Estellés era un grandíssim poeta. Però jo no podia escriure narrativa com ells escrivien. Enric Valor ens hauria pogut servir com a referència de llengua literària si haguera sigut un autor conegut en aquella època.
Ací, diu, els narradors hagueren d’aprendre a escriure al mateix temps que escrivien.
—Parlar, parlàvem valencià des que havíem nascut —recorda—. Ficàvem paraules del català oriental. Haguérem de beure de literatures de tot arreu.
Recorde l’epíleg d’Obabakoak, on Bernardo Atxaga compara els escriptors bascos que començaren a escriure en eusquera als anys setanta amb una persona que per tot equipatge porta un farcell. “Mai no diria que nosaltres (…) mancàvem d’una tradició; diria que allò que ens mancava era l’antecedent”. Tinc a Arinyó al davant i a Atxaga a la prestatgeria. Valencià i eusquera. Ara els reptes i les dificultats no han desaparegut, però en són uns altres.
Hi ha una reflexió d’Arinyó que encara em balla pel cap:
—La generació dels setanta no coneixia l’idioma. Ni nosaltres ni els lectors. Jo no volia escriure amb formalismes que els espantaren. Em vaig reprimir. Volia que la gent em llegira i ho havia de facilitar. És un dubte que tenia, que sempre tinc: puge el nivell o el baixe? Jo tenia la impressió que em dirien: l’idiota este què fa? Començàrem de zero i cadascun ha arribat on ha pogut arribar i més que hauríem fet si fórem una societat normal. Però el que hi ha juga, i no pots…
—Ets optimista?
—Si em parara a pensar, ho deixaria córrer —diu per tota resposta—. Jo tinc igual, mentre tinga un lector… I, si no, em llegiré jo mateixa. Però fins que tinga un atac cerebral, no deixaré d’escriure.
Interrompem la conversa perquè Arinyó rep un cop al muscle.
—Hola, fiero —el saluda. Continuem.
—I la llibreria?
—Jo crec que és un miratge —em respon sense pensar-s’ho massa. Hi ha mentides en les quals preferim creure. Coses i persones que hui són al nostre costat i que convertim en eternes.
Abans d’acomiadar-nos i d’acordar que “anirem veient-nos”, debatim sobre la vida cultural a Cullera.
—Sempre he pensat que era una sort haver nascut ací. He escrit perquè a Cullera no hi havia vida cultural —i jo em pregunte on és, llavors, la meua obra i què he fet jo amb el meu temps.
La ciutat sense cinema, però, ara té una llibreria amb un club de lectura i la Fira Literària i Musical Joan Bohigues —atenció— aquest cap de setmana. Dos festivals de teatre, almenys un de música i un de curtmetratges, concerts de bandes, rutes laiques i més coses, però acabe d’aterrar i encara no m’ho sé tot.
Ho celebre. Com celebre haver tornat i poder pagar-me un lloguer, els meus 33 acabats d’estrenar i que no passen ni deu minuts des que isc d’una llibreria i arribe a una platja que és la meua i que en abril encara no és plena. Camine arran d’aigua, contemple el capvespre i em pregunte com seria Cullera sense eixos edificis —molts, massa alts— que s’emporten el sol abans d’hora.
