Desmemoriades

8 abril 2017 01:00h

Milers de persones refugiades es concentren al port per a fugir d’una guerra, d’un conflicte armat que ja suma tres anys, una guerra civil que ha enfrontat tot un poble. És l’última ciutat de la resistència i no totes les persones caben a l’últim vaixell que eixirà cap a una altra banda de la Mediterrània. Algunes famílies se separen, d’altres intenten fugir per altres vies sabent que és quasi impossible, hi ha qui es suïcida per tal de no esperar el veredicte, que dictarà, en la majoria dels casos, mort o empresonament als camps de concentració.

Podria ser una escena a un país qualsevol del Mare Nostrum, hui mateix, però es tracta d’Alacant, any 1939. L’Strambook és l’únic vaixell que aconsegueix salvar el bloqueig a l’eixida i entrada de persones per terra, mai i aire a Alacant, última rereguarda republicana. Els refugiats republicans aconsegueixen emprendre el seu camí cap a l’exili en un buc carboner que els portarà a Orà, a l’altra banda de la Mediterrània. Més de 15.000 es quedaran a terra amb un tràgic final després que al Marítima, un buc el triple de gran que aconseguirà eixir més tard, només pugen a bord trenta persones per motius desconeguts.

Quan es compleixen huitanta sis anys de la proclamació de la Segona República, ara, a l’abril de 2017, els descendents d’aquells refugiats que van aconseguir sobreviure, ací o a l’Àfrica, sembla que hem perdut la memòria. D’una banda, donem l’esquena a milers de persones que volen arribar a les nostres terres per motius molt semblants als que un dia van fer fugir els nostres avantpassats. A dia de hui, més de 3.700 persones han perdut la vida a la Mediterrània des que Europa ha decidit tancar les seues fronteres i 65 milions de persones han hagut de fugir de la seua llar a causa de la violència a diferents parts del món. Mentrestant, els responsables polítics d’aquesta Europa de la vergonya continuen mirant cap a un altre costat, ara que no els ve de gust girar la vista cap a l'Àfrica o cap a l’est. O somnien amb enviar un vaixell de Baleària que porte els sirians i sirianes fins a la nostra València, tot oblidant que les persones refugiades ja fa anys que habiten els nostres carrers, que ja fa temps que des de les institucions s’haurien d’haver posat per feina i que de refugiades n’hi ha moltes i de diversos països.

D’una altra banda, Alacant, la mateixa ciutat que va veure caure el règim republicà només quatre dies després que l’Strambook abandonara el seu port, ens sorprén amb una sentència que retorna als carrers els noms d’aquells que van fer fugir milers de persones i en van assassinar tantes altres sota la bandera del feixisme i el nacionalcatolicisme. Deu anys després de l’aprovació d’una llei de memòria històrica raquítica, un recurs judicial interposat pel Partit Popular ha tirat per terra tot un procés participatiu portat a terme entre el veïnat de la ciutat per eliminar els vestigis del franquisme a Alacant. “El consistori s’ha excedit en l’aplicació de la llei de memòria històrica”, dicta la interlocutòria. I es fan així paleses les mancances tàcites de la llei.

Ara que està en procés d’aprovació la llei valenciana de memòria històrica, potser siga un bon moment per revisar aquelles normes en base a les quals permetem que persones que fugen d’altres conflictes, personals o col·lectius, així com les víctimes de la Guerra Civil espanyola, es vegen obligades a viure a carrers amb noms com el de Joaquín García Maroto que, per cert, ha substituït el que popularment s’havia decidit dedicar a Miquel Grau, títol nobiliari Comte de Jarama, creat pel dictador Franco a propòsit per a aquest militar en honor a la batalla que duu el mateix nom i en la qual es calcula que van morir entre 12.000 i 17.000 persones. Però, com podem confiar en el fet que algun dia recuperarem la memòria si quaranta-dos anys després de la mort de Franco la justícia considera més adient tindre un carrer per a la División Azul que per a la Igualtat?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next