Escriu allò que vulgues, em van dir quan m’invitaren a col·laborar amb una columna quinzenal en aquest diari. I això, que sona tan bé i tan lliure, es va anar condensant com la llet de pot que s’estilava en els seixanta, i la condensació em va portar al mateix esglaó que va xafar Danny Boodman T.D. Lemon Novecento, el personatge d’Alessandro Baricco en el seu monòleg Novecento, quan és a punt d’abandonar el vaixell i baixar a terra per primera vegada en la seua vida. Com ho faria per triar un camí, si n’hi havia milers?, es demana el personatge. Com ho faria per triar una dona, una terra, un paisatge per mirar, una manera de morir? Tot aquell món… Com podria triar, entre tanta bellesa? I en aquell moment, amb trenta-dos anys i un peu en el segon esglaó que el duria a port, a terra ferma, a la immensitat, Danny Boodman T.D. Lemon Novecento deixa caure el seu capell, fa mitja volta i se’n torna al vaixell, al piano, al territori que coneix, un món de vuitanta-vuit tecles per tocar totes les melodies, un món on pot beure la vida a glopets: uns quants passatgers en cada viatge, terra en la llunyania, amors d’una travessia.
Com Danny Boodman T.D. Lemon Novecento estic a punt de fer mitja volta i tornar-me’n enrere perquè, escriu, és un imperatiu que conec, que mussita cada dia com una oració la part sagrada que habita en mi. No m’importa, per tant, escoltar-lo d’altres llavis. M’agrada, escriu. Però, allò que vulgues, ja és tota una altra cosa. Allò que vulgues és cada llibre que m’ha fet un mos en l’ànima, cada pel·lícula que m’ha emmudit, cada història que ha arribat a les meues oïdes i m’ha deixat pensarosa i amb pàgines no escrites entre els dits. Allò que vulgues és la dificultat per pronunciar correctament el nom de la jove paquistanesa que he conegut, la història que imagine en l’abric negre i llarg des del coll fins als peus de la dona síria que m’ha presentat els seus fills, les mans com papallones de l’octogenària que, dimecres rere dimecres, em conta la seua joventut en París com si fos la primera vegada. Allò que vulgues és el privilegi d’un lloc on viure, el primer cafè del dia, matinar un diumenge per anar a l’horta a espigolar cebes amb una amiga, fer un any més, escoltar la meua filla que canta mentre es dutxa, l’olor del pimentó i l’albergínia que es torren mentre escric. I mentre rellig això que he escrit, me n’adone que ja ho he fet. Ja he fet mitja volta, com Danny Boodman T.D. Lemon Novecento, ja sóc al meu vaixell, enfront del meu piano, disposada a tocar les melodies de la meua travessia. Escriu, diu la part sagrada de mi. I em desitja bon viatge.
