Puig, Oltra, el blaverisme i el material inflamable

Si els dos principals responsables d’un mateix govern van repetint variables d’una mateixa idea, podeu estar-ne segurs: no hi ha improvisació. Arran de les darreres declaracions sobre Catalunya del govern valencià, les galtades les ha rebudes la vicepresidenta Mónica Oltra, però el primer en obrir el foc fou el president Ximo Puig, quan va dir que esperava que la pluja de milions promesa per Mariano Rajoy no fóra en detriment del País Valencià.


El discurs oficial agafava una pendent perillosa. Oltra, a més, fou més contundent en acusar Catalunya de «victimisme» i el Govern estatal d’atendre «a qui fa més soroll». Els meus informadors catalans, però, em diuen que hi ha una frase que «ha fet molt de mal»: «El que no pot ser és que ací a qui munte el canyaret més gran se li tape la boca amb inversions i als governs que estem des de la responsabilitat defensant els nostres territoris i, sobretot, les persones que viuen en aquests territoris, se’ns ignore directament».


A Catalunya, aquest argument sobre boques tapades va ofendre gent de gairebé tot l’espectre. Oltra i diversos alts càrrecs de Compromís matisaren més tard que aquesta línia discursiva no anava en contra de ningú que no fóra el PP, però els principatins se sentiren ofesos entre altres qüestions perquè la promesa de Rajoy era un insult: després de mesos –anys– de no fer res al respecte que no fóra judicialitzar el procés i negar-se al referèndum, el president intentava per la via dels diners desactivar l’independentisme, com si tot el que ha passat entre Espanya i Catalunya es poguera solucionar atenent a la idiosincràsia catalana de «la pela és la pela». Aquella pantalla ja és passat.


La reacció a Catalunya fou segurament desproporcionada. L’assimilació de la vicepresidenta amb Vicente González Lizondo no se sosté, és un menyspreu envers Oltra i envers aquells que han construït un discurs alternatiu amb considerables mancances –això que alguns anomenen el «valencianisme de comboi»– però que suposa també un gir substancial, un distanciament respecte el blaverisme social que, fins fa poc, es considerava una ideologia preponderant.


El problema és que el discurs articulat per Puig i Oltra té greus contraindicacions, conté espurnes de blaverisme de baixa intensitat que salten incontrolades pels voltants d’un magatzem amb material inflamable. Com posar-se a soldar una antena de televisió al costat d’una pirotècnia. Un discurs que acosta el govern valencià a l’extremeny o l’andalús. No vull pensar que aquest argumentari té una voluntat electoral, un intent de defensar-se de les acusacions del PP de ser un govern catalanista amb un antídot infal·lible, com és agitar una mica les aigües dormides de l’anticatalanisme, tot i que siga de forma sibil·lina.


I si no és això, caldria preguntar-se per què no es formula la qüestió en els termes adequats, reclamant el que ens pertoca sense fer la comparativa fàcil, populista. Perquè, a més de tot, hi ha una fal·làcia en l’argument: no cal amenaçar amb la independència per ser una comunitat afavorida. Tret de l’arc mediterrani (oh, espera, quina casualitat!), la resta de territoris tenen compensacions en matèria de finançament (Astúries, Extremadura, Castella-la Manxa i Castella i Lleó...), infraestructures (Galícia, Madrid, Andalusia...) o ambdues coses (algunes de les citades adés). Comunitats que no munten precisament el canyaret o que ho fan per carregar contra la pèrfida i egoista Catalunya.


Si es contempla així la qüestió, s’entén molt millor l’enuig català amb les paraules d’Oltra. La irrellevància valenciana no té a veure amb altres comunitats, ens interpel·la únicament als valencians, especialment a aquells que han fet bandera de les glòries a Espanya a canvi de menysteniment. Aquest és el debat. Per això la presidenta del PP, Isabel Bonig, reclamava a Mariano Rajoy un millor tracte al País Valencià per evitar que passara «com a Catalunya». Un contagi que la dreta valenciana tem seriosament.


Hi ha més contraindicacions: País Valencià i Catalunya tenen problemes comuns, com ara el finançament i el corredor mediterrani. A banda d’això, compartim una llengua i una cultura i, tímidament, comencen a fer-se moviments per col·laborar-hi. Les prevencions de PSPV-PSOE i Compromís es poden entendre perquè sociològicament hi ha un solatge complicat de gestionar. Però es poden marcar les distàncies –deixant clar que els camins són diferents– sense rescatar fantasmes del passat. I sense insultar la intel·ligència de ningú.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat