Que ta filla arribe d’escola i et diga: “Mama, m’ha dit la mestra que et pregunte si has perdut un sostenidor a la porta del col·le”, et fa pensar.
El primer que et ve al cap és quin concepte té la mestra de tu. Tot seguit, et planteges que les teues llacunes mentals comencen a ser més preocupants del que creies si has esborrat un passat com a stripper que desconeixies fins ara, però que la resta sembla tenir present. I, per últim, i no menys desconcertant, si no has sigut tu, et preguntes seriosament què fan les mares a l’eixida del col·le? I per què el teu marit sempre vol anar ell a recollir els xiquets? Donades les circumstàncies, potser siga qüestió de començar a replantejar tasques a casa o, com a mínim, de passar de tant en tant per la porta del col·le. Perquè si això ha passat ara que encara fa geloreta, no vull ni pensar com vindrà el mes de juny.
El cas és que, si som sincers, descuits en tenim tots, si bé és cert que alguns semblen més compromesos que altres. Fins a dia de hui, el més gros que he presenciat jo va ser el d’un home que va perdre la dona a la porta d’embarcament de l’aeroport. Promet que és cert. Els qui m’acompanyaven en aquell vol Alacant-Àmsterdam ho poden certificar. I era Alacant-Àmsterdam, vull dir, que a la inversa la cosa hauria estat més justificada, però, així, què voleu, a mi em va semblar xocant.
Deixar-te un llibre oblidat a la terminal fa ràbia, però és fàcil. Ara, oblidar-te la dona, ja és massa, no? Tot el passatge expectant a l’espera que apareguera finalment, però no. L’home se’n va anar sense ella i amb el carnet de futuròleg a la mà. Tal vegada fins a eixe moment no s’havia adonat de les seues dots endevinatòries, però a partir d’eixe moment estava clar que la vidència havia entrat en la seua vida. El seu futur estava clar: bonegó assegurat en trobar-se de nou.
Al vol de tornada van aparèixer junts. Les especulacions entre els qui sabíem de la història no van ser poques i els gestos d’un i l’altra −especialment de l’altra− eren prova suficient que ni tots els coffe shops de la ciutat havien servit per a oblidar l’incident.
De tota manera, amb les pèrdues, tot depén del valor que li donem a les coses. Pul·lula per les televisions aquests dies un tal Paco Sanz que, amb només unes imatges, ha perdut la dignitat i credibilitat tot d’una, però precisament en base a eixes imatges, em queda el dubte si això li afecta realment o si gaudeix amb l’espectacle com ha gaudit fins al moment a costa de la bona voluntat d’aquells que es van creure la seua posada en escena.
Tal vegada continuem tenint el poder de creure en la ficció, però fer-ho en la realitat cada vegada sembla una mica més complicat. Mira per on, una altra pèrdua per a afegir a la llista.
