El món ha canviat, anem entrant a passes agegantades a l’economia del coneixement. Això vol dir que el principal factor de productivitat empresarial, i també de cohesió social, és el coneixement de les persones, fins al punt de ser considerat com la moneda del segle XXI. Perquè les societats complexes s’han de governar amb una ciutadania molt informada, molt proactiva i, a la vegada, una població amb cultura és el que assegura l’estabilitat social i política.
Si fem una mirada al que ens ve, tot indica que el model de treball farà un gir de 180 graus. Les previsions econòmiques auguren que, en el 2035, la meitat dels llocs de treball s’hauran robotitzat, i no només a les feines més mecàniques, com ja estem veient, sinó que també ho faran als treballs cognitius. Així mateix, el model de relació laboral també farà un tomb. La meitat dels nous treballadors en 10 o 15 anys seran freelance i, amb tot plegat, el nivell de competències que es requeriran són ben diferents, cada cop ens demanaran més especialització però paradoxalment adobat amb molta polivalència i, per tant, moltes més competències transversals. I ahí és on entra en escena el sistema educatiu i on s’evidencia que està en crisi. Ací i a la major part del món.
L’escola que tenim ara va ser pensada per a una economia sorgida de la revolució industrial i dedicada a seleccionar. Amb un 10-15% de persones formades ja n’era suficient, l’altre 70% era un fracàs natural, la nostra economia no en necessitava més. Però, en els propers anys, un país que no tinga més del 90% dels ciutadans amb una alta qualificació, almenys una titulació postobligatòria, no sobreviurà a l’economia del coneixement. Amb la qual cosa, l’educació, que havia estat pensada com un privilegi, ara no només és un dret sinó que és una necessitat de país.
I no només això, una vegada la tecnologia ha irromput a tot arreu, l’escola ha deixat, a més, de ser l’única dipositària del coneixement. Els seus receptors i les seues famílies demanen, cada cop més, un canvi. I què vol dir un altre model educatiu que responga a unes noves necessitats? Doncs un model que aposte per la personalització de l’aprenentatge basat en la diversitat. És a dir, la diversitat és la norma. I no només la diversitat cultural, sinó d’estils d’aprenentatges, de maneres, d’interessos, de classe social, de gènere, etc. Una escola, en definitiva, que siga adaptable i que ens faça més lliures.
L’estil pren un paper clau, perquè l’important no és què s’ensenya sinó què aprenen els infants. El que conta és l’aprenentatge amb diferents metodologies, i no com ocorria fins ara, amb classes magistrals com a mètode i exàmens com a finalitat i no com a instrument. El model pedagògic basat en un alumne com a receptor passiu ja s’ha vist que no funciona. El cervell necessita emocionar-se per a aprendre.
Aleshores, agafem l’agenda escolar i veiem que encara tenim molts deures a fer, unes resistències al canvi que s’hauran de superar i la urgència per posar-nos al dia davant un nou examen com a país, pujar al carro de l’economia del coneixement i encunyar-lo com a moneda.
