De llengua i d’avis

En el meu poble, igual que en bona part del País Valencià i fins i tot a Tortosa, a aquell que té per ofici picar i tallar pedra no li deien picapedrer, sinó pedrapiquer. Els pedrapiquers del meu poble picaven pedra de pissarra a la serra Calderona, la transportaven amb carros fins els nuclis urbans per tal de construir cases, fer brancals, rastells per a les voreres i, fins i tot, lloses per a fregar la roba. També la portaven al secà per a construir marges i motes o per a fer parades a les séquies. El rastre de la seua tasca mil·lenària encara el podem trobar a ciutats i muntanyes. Fa anys que es van morir els darrers pedrapiquers del meu poble, també els carboners, els matalafers, els aiguaders (aülladers), els que treballaven l’espart. L’espartar més pròxim al nucli urbà desaparegué sota els fonaments de centenars de cases que conformen hui les diverses urbanitzacions que tenim al secà del terme. Junt amb aquests oficis i d'altres, com ara el de sarier, el d’arrier, el de margener i el de corretger, han anat desapareixent també paraules i expressions que conformaven el vocabulari dels nostres avis.

Hi ha qui es nega amb una contundència gens meditada a expressar-se amb el valencià que s’aprén a les escoles. El seu argument és que no vol renunciar al llegat dels seus avis. I afirma que ell parla tal com parlaven els seus ancestres. Mentida i, a més, de les grosses. La ignorància tot el món sap que és molt atrevida. Però quan una afirmació com aquesta la fa una persona que ha passat per les aules d’una universitat la cosa és preocupant.

La societat en què vivien els nostres avis i rebesavis era una societat agrícola i ramadera, marcada pel cicle anual de les collites que donava la terra. El que es conreava, el que es criava al corral, era tot el que conformava els seus plats i la seua rebosteria. El temps de festa també el marcava aquest cicle de la producció agrària, la sega d’arròs, la collita del meló, del raïm, de la taronja. A pobles com Puçol parlava castellà la guàrdia civil, algun funcionari i para de comptar, la gent era monolingüe i la pressió de l’única llengua oficial de l’Estat era de baixa intensitat: l’escola (qui anava), els diaris (qui els podia llegir) i la ràdio (qui en tenia).

Aquesta societat en un segle es va transformar a una velocitat sorprenent. Hem deixat de formar part d’una societat agrícola i hem cremat diferents etapes en pocs anys fins a convertir-nos en una societat de la informació. Ja no ens guanyem les garrofes de la mateixa manera, ja no ens divertim igual, ja no s’interrelacionem com els nostres avis ho feien. A més, la pressió del castellà sobre la vida quotidiana dels valencianoparlants durant aquestes dècades i fins ara ha estat i és terrible.

No parlem com els nostres ancestres, és impossible, la llengua és un ésser viu, també perquè en cada bugada d’aquesta ràpida evolució hem anat perdent un llençol: paraules, frases fetes, refranys, literatura oral, cançons tradicionals. El veïnat ja no és monolingüe ni tan sols bilingüe, tenim veïns magrebins, romanesos, italians... i les llengües en contacte es fan préstecs de paraules i sons. Les generacions de valencians que en un poble com el meu van viure abans del 1950 no tenien exactament la mateixa fonètica que les actuals, a Puçol el valencianoparlant aspira l’esse de 'mosatros', una 's' que ens han portat els nostres veïns d’origen manxec. Les noves generacions abandonen paraules com ara 'omplir' i les canvien pel barbarisme 'plenar'; 'enviar' per 'manar';  'porc' per 'cerdo'; 'façana' o el dialectal 'frontera' per fatxà; 'planter' per 'pedrera' o pitjor encara 'cantera', i 'pedrapiquer' per 'picapedra'. Quan ixen al camp tot el que vola és un pardal, perquè són incapaços de distingir un passerell d’un pit-roig o una cadernera d’un verderol.

Així que quan algú afirma que parla com el seu avi, no puc més que pensar que menteix, que és víctima de la peresa mental o que la ideologia de l’autoodi no li deixa veure la realitat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat