Fa exactament un any, dos mesos i set dies que visc “al forat del Donut”. On?, direu. És bastant comú en certs sectors de l’antiespanyolisme més pronunciat aquella enginyosa dita que fa: “Si Espanya fóra un Donut, Madrid no existiria”. (Somriure tímid. Cara de circumstància. Corba de pensament. Marieta, quants anys mentals dius que tenia esta persona?) Sí. El 7 de febrer de 2016 vaig deixar el meu refugi de pau a la Ribera Baixa per vindre a una urbs on no saben gaudir de la vida. No, estimats, no em feu la creu tan prompte: tinc les meues raons per a afirmar que no eres conscient de com de bé vivim els valencians fins que no ixes fora. Començant pel menjar. Ara que els pardalets canten, que els sol enlluerna més que mai, que eixim a passejar amb vestits de flors i les hormones estan més sacsejades que una sessió plenària al Congrés dels Diputats… La maleïda televisió ens sotmet a un càstig inhumà on sembla que l’únic que importa és perdre quilos. Aprimar-se. Estar bella para el verano (fa tant de temps que a València no podíem vore ni Canal 9 ni TV3 que vore la televisió en castellà ha sigut el trauma més menut de tots). En resum, la temuda “Operación bikini”. Que u pot dir que tots som lliures. Que cadascú pot fer amb la seua vida el que li vinga de gust. Que pau i amor per a tots. Sabeu quin és el problema? Que a Madrid estic patint un dèficit de dolçor bastant considerable (el fet d’haver començat la columna parlant de Donuts no era casualitat). La cosa va així: l’any passat vaig estar totes les Falles amb una tristor que no em podria aguantar perquè ací xurros els que vulgues… Però bunyols: res de res. També vaig fer coincidir un dels meus viatges a casa amb les festes de Pasqua amb l’única excusa (a banda que és la festa grossa del meu poble) de menjar-me la mona. No, senyors: a Madrid una mona és la femella del mono. I ja. Al novembre… La mateixa cançó: em van donar vacances a la feina coincidint “curiosament” amb Santa Catalina. I és que a mi, a banda que és molt fàcil fer-me feliç, una de les coses amb què més disfrute és amb un rotllo de Catalines. Febrer d’enguany: Sant Blai. I sí, vaig poder anar al poble també, a menjar el que un amic italià anomena “Donuts valencianos” i que són una de les millors coses que et pot passar quan tens un mal dia. Però l’alegria ha durat poc: no vaig anar a casa en Falles i no hi puc anar tampoc en Pasqua. Adéu, bunyols. Adéu, mona. D’alguna manera, estic segura que és una mena de conspiració entre la meua endocrinòloga i el meu terapeuta per tal de fer l’agost gràcies a mi. Perquè m’ha costat molt d’assumir. Perquè a la primavera no tot és alegria, felicitat i Joan Monleón. Perquè el meu deler de convertir-me en una senyora redoneta i feliç, en esta ciutat, és un esport de risc.
