Elogi de la paraula viva

Ves per on, a València fa humitat, els fills tot ho compensen i, durant l'embaràs, és millor fumar un poquet que deixar-ho de colp i passar nervis. Tot i que, per descomptat, això és com tot: de vegades, no ho saps mai. He escrit quaranta-dos  paraules i encara no he dit res. És el que té el llenguatge: és infinitament agraït i ens permet fer amb ell un munt de coses, fins i tot anar en contra de la seua pròpia essència i parlar sense dir res, filant tòpics, llocs comuns i expressions crossa. Ens passa a tots, també als que pensem que no ens passa. Més vegades del que creiem, parlem amb paraules que només tenen closca, una closca envernissada amb un pegament efímer que, durant uns esquifits segons, ens acosta a gent amb la qual sovint només tenim en comú estes paraules. Un company de l'institut on treballe m'ha fet notar quatre vegades en pocs dies “com d'alterats estan els xavals per la primavera...”. Sort que en poques setmanes vindrà la calor i tindrem una altra cosa a dir-nos.
    
Fins ací, res a objectar. Benvingut siga tot allò que bufe a favor de la concòrdia: no n'anem, de sobrats. La cosa es complica quan parem atenció i descobrim que esta tendència al raquitisme comunicatiu acapara gran part dels nostres intercanvis lingüístics diaris i, d'aquesta manera, com aquell qui res, ens separa d'allò que ens fa més humans els éssers humans: la capacitat d'usar el llenguatge per entendre'ns i entendre el món; la capacitat, doncs, de transfomar-nos tots dos.
    
I, no obstant això, no li ho posa fàcil al llenguatge el món en què vivim. Des de l'escola, massa sovint, el trossegem i el presentem als alumnes en asèptiques safatetes envasades al buit: ara dos-cents grams de dièresi; ara quarta i mitja de sintagmes i, per acabar, un pessiguet d'apòstrofs. Si sobra temps, si de cas,  ja en parlarem de parlar. O de llegir; o d'escriure. Des de la política, tots sabem com està el pati. Són escassos els polítics que parlen amb mestria, per no dir ja amb honestedat, i massa abundants els qui usen la llengua per atacar, per ocultar, per no dir res i per una curiosa barreja entre les dos últimes coses, que cada vegada té més adeptes.  Des de l'àmbit privat, al meu parer, no crec que la cosa vaja millor. Molts dels nostres intercanvis comunicatius quotidians esdevenen darrere d'una pantalla i, la major part d'aquests, sota l'influx de les xarxes socials, amb tot el que açò comporta: brevetat i immediatesa, sí, però, sobretot, quelcom més trasbalsador: parlem del que siga, per a, en el fons, parlar de nosaltres mateixos. Captius com estem d'este joc de miralls catòdic, on imatge i llenguatge es fragmenten en milers de reflexos llampants, optem per l'atzucac d'emmirallar-nos en la nostra pròpia imatge. Siguem honestos. Preferim, quasi sempre, este carreró sense eixida a l'altre camí, que s'albira massa llarg i esforçat: filar trossets de realitat a base de fer-nos preguntes, parar i pensar per tractar de respondre-les, buscar les paraules exactes i escolpir-les en la forma adequada per saber transmetre-les.
    
I açò, que val per a tots, ens val, especialment, als periodistes. Ja fa molts anys que García Ḿárquez va dir que “les redaccions, cada vegada més, s’assemblen a laboratoris per a navegants solitaris, on sembla més fàcil comunicar-se amb fenòmens siderals que amb el cor dels lectors”. Em sembla una lúcida manera de recordar-nos que la nostra feina no és transcriure asèpticament el que diuen els poderosos. Més bé és contar, amb les paraules adequades i els camals mullats, el que no diuen. I és transmetre, és a dir, apel·lar a l’intel·lecte però, també, i sobretot, a l’esperit.
    
I és que hi ha paraules closca, però també hi ha paraules plenes de carn i de vida, que ens fan entendre i entendre’ns; que, fins i tot, ens enamoren. Paraules que no són llampecs, sinó pura llum. Perquè malgrat el que pregonen els profetes de la Postmodernitat, la veritat pot ser líquida i fugissera, però és clar que existeix. Per això, sovint, cou tant; per això pot ser tan revolucionària.

Diu Martí i Pol a la seua obra L’arrel i l’escorça que “la nostra missió és parlar. Donar llum de paraula a les coses inconcretes”. Només una mica més tard, el poeta ens adverteix: “ Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga”. I tant que ho és. Però, això és com tot: només intentar-ho ja paga la pena. I, de vegades no ho saps mai: potser un dia qualsevol, d’eixos que són com tants altres dies, fent i desfent, va i ho aconseguim.

Comentaris

UentreTants
7.

Interessant article, encara q em quede intrigat amb això del "joc de miralls catòdic"...
Ahí va un enllaç a un conegut article de nom molt semblant, "Elogi de la paraula", de Joan Maragall, poeta català de la Renaixença i avi de l'ex-alcalde de Barcelona Pasqual Maragall:

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/fragments/58/19/0/3/0/joan-maragall.html

  • 3
  • 0
Vicent Font Torrent
6.

M'ha agradat l'article i m'ha agradat llegir-te

  • 3
  • 0
Maria València
5.

Enhorabona a l'escriptora! Molt bon article, amb un bon missatge

  • 3
  • 0
Pablo Madrid
4.

Qué buen artículo, como siempre. Qué bien poder volver a leerte. Y ahora, en tu lengua. "Captius com estem d'este joc de miralls catòdic, on imatge i llenguatge es fragmenten en milers de reflexos llampants, optem per l'atzucac d'emmirallar-nos en la nostra pròpia imatge". Qué bello y qué bien nos define. Enhorabuena

  • 5
  • 0
jaume valència
3.

Magnífic article. No recordo haver llegit abans cap cosa seua i m'ha encantat. D'on eixit vostè?

  • 4
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat