(A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster)
El valor del llibre i de la cultura és una paret mestra de la condició jueva. Errata: la monumental autobiografia de George Steiner n’és una prova literària de primer nivell. D’ací que el debat de les idees ocupe un lloc tan rellevant en la tradició occidental, filla, entre els solatges més remots, de les tradicions grecollatina i judeocristiana. De fet, l’hegemonia social d’unes idees o unes altres és un requisit del “control social” per banda dels guardians de totes les essències pàtries. L’heterodòxia, per contra, és sempre combatuda perquè qüestiona les jerarquies socioculturals en què es recolza el poder (els poders).
La publicació d’El lamento de Portnoy, per exemple, va convertir Philip Roth −un escriptor d’innegable cultura jueva!− en diana dels rabins més ortodoxos dels Estats Units. També Tony Judt, jueu britànic i professor de la Universitat de Nova York, va patir la persecució ideològica per les seues crítiques respecte a la política d’Israel. De fet, Judt va estar vetat en diferents mitjans de comunicació americans per la pressió de la Lliga Antidifamació (ADL), una associació que lluita contra l’antisemitisme, però imposa una versió monolítica de la condició jueva. Per paradoxal que semble, Alvin Rosenfeld, especialista en la Shoah, va establir públicament el paral·lelisme entre les posicions “herètiques” i l’antisemitisme de Judt i d’altres jueus progressistes com ara Tony Kushner o Jacqueline Rose. El mateix Judt en va parlar al New York Times: “Tot el món ha estat reduït al silenci. Els jueus, perquè tenen l’obligació de sostenir Israel; els no jueus, perquè tenen por de passar per antisemites. Resultat: ningú no aborda aquesta matèria.”
L’estigma, ens va ensenyar Erving Goffman, “inhabilita l’individu per a una plena acceptació social”. Sense dubte, el jueu és el gran estigmatitzat de la història. Els calls són la prova d’una “marca” fins i tot urbanística. Vostès mateixos poden establir les regles de tres oportunes si s’han sentit alguna vegada en desacord amb les actuacions dels seus grups culturals, socials o territorials de pertinença. I, tanmateix, la desviació del mainstream, la crítica i l’heretgia són imprescindibles per a qualsevol avanç social. De fet, aquest avanç es recolza sobretot −ai!− en les avantguardes i no en la “nostàlgia del neolític” a què es referia Voltaire. La dissidència és, finalment, la principal funció de l’intel·lectual, tal com l’entenem des d’Erasme, si més no. Com li agradava repetir a Joan Fuster, “els heretges són un element d’utilitat pública”.
Entre els valencians, precisament Joan Fuster ha estat l’intel·lectual més anatemitzat, sobretot des que va publicar la seua obra de contingut cívic, com ara Nosaltres, els valencians (1962). En primer lloc, insultat i perseguit per l’stablishment franquista −acadèmic, periodístic i social− els privilegis dels qual impugnava el missatge fusterià. Una demonització −poca broma!− que va arribar a les bombes. Jaume Pérez Muntaner en va parlar en un article de premsa intitulat “Atemptats contra el poble valencià” (3/10/1981): “Fuster era −deia Muntaner− un símbol viu i molest, inaguantable per als qui no volen la llibertat (…), un símbol que calia abatre −pensaven ells−, amb la convicció d’afeblir així la nostra voluntat de recuperació nacional. Les bombes tenien aquesta finalitat; no eren una simple advertència. L’interval de quatre o cinc minuts entre la primera i la segona explosió estava calculat per a matar. Joan Fuster, els dos amics que amb ell estàvem i els primers veïns que hi acudiren n’érem les víctimes lògiques d’aquest brutal i covard atac”.
Més tard, Fuster ha estat demonitzat des d’àmbits diguem-ne intel·lectuals, com si diguérem “des de dins”. Alguns aprenents de bisbe, d’acord amb una pulsió freudiana que jo no he entés mai, perquè necessitaven matar el pare. Uns altres perquè els seus interessos de promoció personal exigien deixar en el camí les idees incòmodes fa anys per als temps del “consens” i ara per als del “comboi”. A l’efecte, Fuster ha hagut d’escoltar, en vida i sobretot després de mort, qualificatius contra la seua persona i la seua obra que no responen a cap lògica mental: essencialista, radical o ortodox, entre els més contradictoris amb la seua manera de pensar. Potser per això, a ell, li agradava tant repetir aquella sentència de Jean-Paul Sartre segons la qual “Tots som jueus respecte d’algú altre”.
Des del meu punt de vista, però, l’atac més sostingut contra les idees del Fuster cívic ha estat el silenci sistemàtic al qual ha estat sotmés ací i allà, adés i ara. Potser per això, a punt de complir-se el 25è aniversari del seu traspàs, vull reivindicar el seu llegat germinal amb un llibre que tot just acaba d’arribar a les llibreries: Escrits contra el silenci. A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster (Ed. Vincle). Si vostès el llegeixen, jo els estaré ben agraït. I si me’l discuteixen serà un honor mantenir un diàleg que, desgraciadament, Joan Fuster no va trobar en vida.
