L’espectre de Brocken

Un dia fred de la tardor del 1818, el pintor Caspar David Friedrich, malgrat l’amenaça de pluja, decideix pujar sol a un dels cims més elevats del Malerweg, la màgica serralada de la Baixa Saxònia. La levita i els pantalons, d’un teixit gruixut i rígid, li limiten els moviments i l’obliguen a avançar a passos breus i ràpids quan el desnivell es fa més pronunciat. A mesura que ascendeix, es queda enrere la vall atapeïda d’arbres de capçades amples i arrels fortes llepades per l’aigua fresca dels rierols, i el paisatge es torna erm i sever, sembrat de troncs abatuts i esllavissades de pedres.

L’últim tram del camí discorre per revolts continus que permeten vèncer la verticalitat de la muntanya sense gaire esforç; una vegada dalt de tot, s’encimbella en una roca i, recolzat en el bastó, mira la fondalada que s’obri als seus peus. No distingeix res, però, ja que bancs de boira espessa, que s’estenen fins a l’infinit i s’engulen l’horitzó, oculten les formes capritxoses de les muntanyes de marès. Un ventijol suau li remena els rinxols pèl-rojos mentre, a la llunyania, albira els cims difusos del Rosenberg, a l’esquerra, i del Zirkelstein, a la dreta, i s’emociona davant de la grandesa de la natura. A l’instant, una profunda sensació d’aïllament i solitud li ompli el pit d’un benestar estrany que li fa perdre la noció del temps i li aferra els peus a la roca.

Caspar David Friedrich, 'Caminant davant d'una mar de boira', 1818

A mitja tarda, el sol comença a declinar i, just quan es situa darrere del pintor, els raigs l’amaren i projecten la seua ombra endavant: una silueta fosca, enorme i allargada, coronada per una aurèola brillant amb els colors de l’arc de Sant Martí, que sembla bellugar-se a causa del moviment incessant de la nuvolada. L’artista reconeix el fenomen, ja ha presenciat en un parell d’ocasions aquest impressionant espectacle conegut com l’espectre de Brocken, un fantasma de llum i gotes d’aigua que durant el segle XVIII atemorí els viatgers del nord d’Europa, una il·lusió òptica molt comuna a les terres altes prenyada d’una bellesa corprenedora.

Friedrich, conscient que es tracta d’una experiència impossible de traslladar al llenç amb tota la magnificència, abans d’iniciar el descens, provarà d’impregnar-se fins al moll de l’os del misteri que brolla de l’inquietant abisme blanc, de la textura vaporosa dels núvols que suren lentament pel cel, de l’exquisida gradació de blaus que difumina les masses muntanyoses al lluny, de la contundència dels cingles que emergeixen enmig de la broma, amb la ferma voluntat de crear una obra capaç d’excitar i remoure l’esperit de l’espectador. Així, durant uns minuts, immòbil davant de la mar de boira, el caminant maldarà perquè la imatge viva del paisatge se li adherisca a l’ànima.

Publicitat
Publicitat