El passat 3 de març la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments envià a l’arquebisbe Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, la nova versió, en gallec, català i basc de les paraules que es refereixen al text de la consagració del calze. I és que des del dia 5 de març, primer diumenge de Quaresma, ha entrat en vigor a l’Església espanyola aquest canvi de les paraules de la consagració.
És significatiu (i normal) que la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments enviara aquesta nota sobre la traducció del Missal Romà en castellà a les altres tres llengües de l’Estat, un text signat pel prefecte d’aquesta Congregació, el cardenal Robert Sarah i l’arquebisbe secretari, Artur Roche. D’aquesta manera el Vaticà reconeix explícitament les tres llengües que hi ha a l’Estat, gallec, català i basc, a més del castellà, sense que en reconega cap altra.
Degut a la novetat que comporta el canvi de les paraules de la consagració del calze, la Congregació ha mostrat el que és obvi i reconegut per totes les universitats del món i també per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: que la llengua que parlem els valencians, i que col·loquialment anomenem valencià, és la mateixa llengua que es parla a Olot, a Maó, a Ordino o a Binèfar. És a dir: la llengua que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Per això el Vaticà ha deixat ben clar que a l’Església no hi ha lloc per al secessionisme lingüístic, ni per a jugar amb la filologia inventant-se noves llengües.
Des de fa molts anys, els bisbes valencians han impedit la introducció de la nostra llengua a la litúrgia, esperant el moment (deien) que hi haguera un consens lingüístic per introduir el valencià a l’Església. Molts ens pensàvem que després de la creació de l’AVL, el “problema” que posaven els bisbes sobre l’absència d’una autoritat lingüística s’hauria acabat. Però no va ser així. Les excuses per no introduir el valencià a l’Església continuaven, ja que deien que no hi havia consens. Però ara, amb la nota de la Congregació per al Culte Diví, que no dóna cap versió en “valencià” per a les paraules de la consagració del vi, crec que ja no hi ha excuses per a aquells que no volen la nostra llengua a l’Església. El Vaticà reconeix explícitament que la llengua que parlem a Onda, a Ontinyent o a Elx, és la mateixa que és parla a Catalunya, a la Franja d’Aragó, a Andorra o a les Illes Balears, ja que no dóna cap altra versió que la catalana.
L’arquebisbe de València, que va ser Prefecte d’aquesta Congregació, sap que el Vaticà no pot fer el ridícul “inventant-se” noves llengües. I per això mateix ha donat una única versió de les paraules de la consagració per a una mateixa llengua i no dos, com ridículament va fer el govern d’Espanya en publicar la Constitució en català i en “valencià”, o com continua fent el rei, amb dues versions “distintes” del seu discurs de Nadal, o les pàgines web de la Casa Reial, la Moncloa i Renfe, on posen una versió en català i una altra en “valencià”.
Per això la Congregació per al Culte Diví dóna una única versió per la nostra llengua, d’aquestes paraules de la consagració del vi: “Preneu i beveu-ne tots, que aquest és el calze de la meva Sang, la Sang de l’aliança nova i eterna vessada per vosaltres i per molts en remissió dels pecats. Feu això que és el meu memorial”.
El Vaticà no dóna cap altra versió diferent a aquesta per a una pretesa llengua valenciana diferent de la catalana. Com no dóna tampoc una versió en castellà per a Salamanca i una altra per a Sevilla. El Vaticà no s’inventa una llengua valenciana distinta de la catalana, com fan els secessionistes lingüistes que volen fer un Missal en valencià diferent al català. Encara no s’han adonat (o sí, però absurdament ho neguen) que una llengua i “l’altra” són la mateixa. s passa com al sergent que jo tenia a la mili, que deia que “las bombas caían por su propio peso y por la acción de la gravedad”. I és que els qui volen fer un missal en valencià que no tinga res a veure amb el català, són militars i no filòlegs.
