Mai no falla. No importa a quina activitat pública ens referim: taules rodones, jornades, conferències, debats, congressos, cimeres internacionals… Sempre que no versen sobre la igualtat entre dones i homes, la invisibilitat d’elles –de nosaltres– sol ser una característica comuna. Quant a l’opinió publicada, On són les dones és, a més d’una molt bona pregunta que ens hauríem de fer sempre, independentment del nostre sexe, el nom d’un col•lectiu que analitza la presència de les dones als espais d’opinió dels mitjans de comunicació de Catalunya.
Fa uns mesos, OSLD va presentar públicament el seu primer informe. Es tractava d’un recompte entre juny i desembre del 2016 que llançava algunes dades molt esclaridores. Per exemple, que els mitjans escrits i, en especial, els diaris en paper són els que menys representen l’opinió de les dones. En conjunt, només un 18%. O que només alguns mitjans públics de ràdio i de televisió han assolit en certs moments puntuals l’anomenada “paritat tècnica”, és a dir, quan l’opinió de les dones es troba entre el 40% i el 47%.
Obvi és dir que el País Valencià no és un oasi d’igualtat i que, si bé no podem aplicar fil per randa aquesta anàlisi (per exemple, pel que fa a la radiotelevisió pública, de què encara manquem), segurament no ens allunyarem massa d’aquests resultats. Hi ha prou amb fer una ullada per les seccions d’opinió dels principals mitjans escrits valencians per a adonar-se’n. Fins i tot, podria donar-se el cas, si extrapolàrem l’experiència d’On són les dones a l’àmbit valencià, de trobar-nos pitjors resultats. Una hipòtesi que caldria verificar, certament.
No obstant això, la crítica a la infrarepresentació de les dones –o a la sobrerepresentació dels homes– no pot quedar limitada a una mera qüestió quantitativa. La pèrdua de representativitat també ho és en termes qualitatius, donat que la incorporació de les dones implica noves i diferents maneres d’observar i interpretar la realitat. Perquè com deia la gran Montserrat Roig, tenim una mirada bòrnia. És a dir, que «en un ull, hi duem un pedaç, i això ens permet seguir mirant cap endintre, escoltar la nostra veu, la no expressada o no admesa com la Gran Veu, la dels Sacerdots que regeixen els cànons a seguir, tant a la crítica com a les universitats, mentre que l’altre ull mira cap enfora, vola lliure, activament, sense ulleres fosques, ni càmeres, ni binocles. L’ull que mira cap enfora s’ha escapat del tema, ensopit, redundant, de la dona. L’altre, passa comptes».
Per això, «la mirada de dona és mirada d’escriptora que s’escriu i escriu el món». «Però encara és considerada una mirada subjectiva –com si totes les mirades no en fossin, de subjectives», afegia la Roig. I tenia raó.
D’escriure’m i d’escriure el món, per suposat, va aquesta deliciosa nova aventura en el diari La Veu. Així que… anem per feina!
