No tinc el gust de conéixer l’autor intel·lectual del nou Decret de Plurilingüisme de la Conselleria d’Educació. Si el veiera pel carrer, però, no descartaria saludar-lo amb una certa efusivitat. El tipus que ha parit l’esmentat decret pot ser criticat per manca d’ambició, per una morigerada tebiesa nacionalitària (hi ha opinions per a tot) o per no haver entés la lliçó del Brèxit. Tanmateix, ha trobat una clau insospitada per assegurar l’avanç del valencià a l’ensenyament, que se suposa que és del que es tracta. Lligant la nostra llengua a la llengua dels britànics ha proporcionat un instrument formidable per desemmascarar l’actitud de tots aquells que volen arrogar-se un dret que hauria de ser inexistent: el de ser monolingües en castellà al País Valencià.
Veig amb plaer que la major part de les escoles han corregut a apuntar-se als estadis més avançats de la norma, aquells on s’assegura un certificat d’anglés als centres que opten per incrementar l’ús del valencià. Perfecte. Com que l’anglés és el mantra i l’obsessió col·lectiva en els darrers anys, res més oportú, per a certs reticents de mena, que lligar-lo al valencià. I el qui vulga només castellà, que es retrate.
Ja fa molts anys que els nostres sociolingüistes van explicar molt clarament com les lloances al suposat “bilingüisme” valencià en realitat ocultaven la pèrfida intenció, per part dels castellano-parlants de nou o vell encuny, de restar monolingües en la llengua de Cervantes. Ara això ho podran fer institucionalment, però renunciant –ai!- a l’anglés.
No sé. N’hi ha qui sempre veu la botella mig buida, però a mi em sembla una jugada florentina. Si no perden les pròximes eleccions, aquests xicots encara en faran una de grossa en Educació. I, en aquest país, això equival a l’acudit del jugador de pòquer. El paio en qüestió assegurava a un altre, molt seriosament: “A mi m’encanta jugar a pòquer i perdre”. I el seu interlocutor, gratant-se la barbeta, li retrucava: “I guanyar?”. A la qual cosa el pobre jugador reblava: “Home, guanyar deu ser l’hòstia!
Començar a guanyar al País Valencià en Educació pot ser revolucionari. Sobretot si, ara que tots resen a Sant Plurilingüisme, algú es delata defensant un ranci i antiquat monolingüisme (en castellà, of course).
