Qui dia passa, any empeny - 17 d’abril

Tal dia com hui de l’any 1723, ja fa quasi tres segles, va morir a València, a la mateixa edat que tinc jo ara, el pare Tomàs Vicent Tosca, un home que va ser matemàtic, cartògraf, enginyer i teòleg.

Abans dels decrets de Nova Planta, la ciutat de València començava a recuperar-se, a poc a poc, de totes les crisis, epidèmies, catàstrofes naturals i anys de mals governs que l’havien deixada, poc dalt o baix, com ens l’han deixada vint anys de governs del PP. Hi ha molts llibres que expliquen l’estat de l’economia, de la política i de la resta de problemes que afectaven els valencians en el transcurs del segle XVII al XVIII. Alguns asseguren que calia superar les antigues estructures socials per a entrar en la modernitat, alguns altres creuen que no, que n’hi havia prou a adaptar aquelles estructures a les noves necessitats.

La mort del pare Tosca ara fa poc menys de tres-cents anys, em fa pensar, sobretot, en els homes que, com ell, estudiaren, investigaren, publicaren llibres importants i, en definitiva, contribuïren al progrés dels seus contemporanis, a pesar de l’aïllament, la falta de recursos i la Inquisició, que no els en deixava passar una.

El pare Tomàs Vicent Tosca era fill d’un metge valencià i va estudiar a València i a Gandia, no a Madrid, fins que va ser ordenat capellà i, d’aquella manera, es va poder dedicar a la seua passió, que eren les ciències. La seua obra magna és un Compendium Mathematicum en nou volums com nou sols, dedicats, entre altres matèries, a la geometria, les matemàtiques, l’arquitectura, l’òptica, l’astronomia, la nàutica i, fins i tot, la pirotècnica. També va ser autor d’un projecte per al port de València, que volia construir a Cullera, per unir-lo a la capital mitjançant un canal navegable que havia de travessar l’Albufera...

Però el seu treball més popular, en el bon sentit de la paraula, és un mapa de la ciutat de València que va presentar l’any 1704, després d’haver recorregut tots els barris de la ciutat, carregat sempre amb els seus papers i els seus instruments. Per això, els seus paisans li deien "el capellà de les ratlletes", perquè ho dibuixava tot: els carrers, els jardins, els patis, els claustres, els fossars, les muralles... El resultat d’aquells treballs és un document gràfic impagable, preciós, ple de detalls que ens han ajudat a conéixer com era la nostra capital per aquell temps.

En morir, el pare Tosca va deixar una col·lecció de més de mil llibres i encara el podem veure al paranimf de la Universitat, que va dissenyar ell mateix, en un retrat que no li fa justícia però ens recorda una gran generació de valencians, com Gregori Maians, Martí o Coratjà, que convertiren la ciutat en l’avantguarda d’una Il·lustració vigilada pel poder del Tribunal del Sant Ofici.

Després, els decrets de Nova Planta esborraren a consciència les aportacions dels il·lustrats valencians i una nova generació de desvergonyits llepaculs va ocupar el seu lloc, per convertir la ciutat de València en una sucursal provinciana de Madrid, on es van veure obligats a emigrar tots els que tenien alguna cosa a dir en el camp de les arts, les ciències, el comerç o la indústria.

Des del meu punt de vista, es tracta d’un fenomen molt semblant a l’anomenada Transició, tan lloada pels qui en van traure beneficis: hi havia una generació importantíssima de persones que, a pesar de les restriccions de la dictadura, contribuïren a agitar la societat valenciana, a fer-la reviure amb les seues propostes, que foren esborrades a consciència pels mals governs, ajudats per uns nous inquisidors molt ben pagats, i que només ara, amb l’esforç d’una altra generació notable, hem començat a recuperar.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat