Les mones que no ens menjarem al pi de la Tomatuja

Visc a Elx des de fa nou anys, però sóc del Pinós, territori de frontera com diria el meu paisà cineasta Fran Ruvira. Per a una persona criada vora la serra del Carxe no és fàcil acostumar-se a la cultura urbanita desvinculada del medi rural, destrellatada, estressada, marcada per agendes polítiques que fan por, per l’economiscisme, l’utilitarisme i els discursos impactants i capciosos dels mitjans de comunicació. Per això torne a casa de tant en tant, quan necessite l’aire i l’autenticitat de la terra que guarda amb gran estima i zel les meues arrels. Ha arribat eixe moment. Torne al poble per Pasqua.

El Vinalopó Mitjà se’m presenta espectacular amb les primeres llums del dia. És un plaer conduir sola, sense pressa, tranquil·la, recreant-me amb el paisatge d’ametlers i oliveres; de ribes, cucos i altres construccions de pedra seca tan característiques del País Valencià, on vaig passar la meua infància cabrera sense adornar-me’n del seu valor patrimonial. La poesia de Maxi Banegas em dóna la benvinguda: Pinoso es el pueblo joven de la sal y sus mineros, / el pueblo del vino tinto, / el pueblo del vino añejo. Arribe i em tope amb algunes veïnes, amb la parla desacomplexada del mosatros, les professons i la sagala que torna al poble, amb la gent que em va criar (quan la criança compartida i les xarxes d’afecte eren pràctiques reals i quotidianes) i em va servir de model de vida, de lluita, de mort…

La meua visita coincidix amb el Diumenge de Resurrecció. Les campanes de l’església ens convoquen a missa. No sóc creient, encara que em sent part d’estos rituals, dels costums i les tradicions que, compartint o no, configuren la meua /nostra identitat i la meua/nostra forma de pensar i d’estar al món. Somric en recordar el meu germà prenent-se la llet a tota pressa per anar a la processó del Encuentro, l’última de la Setmana Santa, amb el vestit del Sindicat que li havia fet Estelita, la modista. I anar-se’n cap a l’ermita de Santa Catalina tot solemne amb la vesta negra, la capa roja i… els morros plens de cacau. De sobte, sent un cop al cor en escoltar tocar les hores en la centenària Torre del Rellotge. Gire la vista i veig la costera de Juanjo, que muntàvem i baixàvem corrent, en bici o patinet mil voltes al dia quan érem manyacos només per l’emoció d’anar a contra el vent. Pense també en la botiga de la tia Pompona i les seues peladilles o en les torrijes de la iaia Filo que tant trobe a faltar…

El mòbil em torna al present. Em reunisc amb les amigues i, tot seguit, ens dirigim caminant al Cabeço. El pi de la Tomatuja ens espera. Icona natural, cultural i paisatgística del poble, desconeixem l’origen del topònim i calculem, pel que ens conten, que té prop de dos-cents anys. És un pi pinyoner de 16 metres, si les arrels són proporcionals a la superfície de la copa, el seu sistema radicular deu ser espectacular… El sòl, marró rogenc, és d’argila i algeps. Hi viuen esquirols i trencapinyes, espigadelles, semprevives i raïm de pastor. Testimoni privilegiat de la nostra història més recent, va ser lloc de trobada i socialització, on anaven d’excursió amb l’escola, on jugaven al rogle, on arreplegàvem pinyes, on ens menjaven la mona: Ai, conill, conill / quantes puces tens! / Que en la Font del Pi, / t’han sacat la pell, cantàvem.

Impacta tornar a veure’l després de tant de temps. L’arbre més gran i emblemàtic del poble ha perdut la magnificència del passat i es disputa el territori amb nombrosos xalets, de manera que ja no pareix tant gran, llunyà i singular com abans. La urbanització de la zona, la pavimentació i la compactació del sòl, que varien el règim d’isometria i, per tant, l’aportació d’aigua, podrien haver afectat el seu sistema radicular i ser la causa de la reducció de la densitat foliar. Els arbres d’interés local comencen a tindre problemes de salut als deu o dotze anys d’urbanitzar-se el seu entorn, segons veus expertes. El pi de la Tomatuja ja els ha sobrepassat i, a més a més, està en plena senescència. És un supervivent (no per molt temps) de la pressió urbanística, del model de desenvolupament neoliberal que transforma el territori, que deprecia el comú, que pertorba la nostra identitat.

Em pregunte per què aquest pi monumental no té cap protecció, com s’ha deixat estar la seua conservació i valorització, a pesar de la Llei 5/2014, d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge, i per què ho hem consentit… Diuen que el poble s’ha oblidat d’ell, que la nostra va ser de les últimes generacions que el van tindre de referent, que les persones grans que l’estimaven ja no estan, que nosaltres vivim fora, que per a la resta és un pi com altre.

Nosaltres hem volgut reivindicar-lo hui amb un dinar de mona sota les seues branques, on encara trobem, per sort, ombra i fresc, pau, goig i reflexió, mentre disfrutem de la fritada de conill, la truita de creïlles, els ous durs, la llonganissa seca, les faves tendres, els sequillos, les peruses i el vi del poble. Que el pi de la Tomatuja servisca de catalitzador per valorar i recuperar unes formes de vida tristament en extinció.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat