Deia Antonio Gramsci que “El vell món es mor. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. La vigència de l’aforisme espanta i el seu contingut encaixa en molts àmbits de l’anàlisi del món actual. També en un model de periodisme en redefinició, quan no en ple terrabastall.
Clickbait i listicle són dos conceptes nous associats, especialment, als mitjans online. Tot i ser de recent creació han guanyat espais als mitjans, no només online i no només escrits, i ho han fet a molta velocitat. Clickbait, que es pot traduir com a “esquer de clics” defineix una manera d’escriure (i sobretot de titular) que prioritza el clic per sobre de la veracitat, de la qualitat del contingut i, de vegades, difumina la diferència entre informació i publicitat. Una mena de versió 2.0 del que s’ha conegut sempre com “titulars sensacionalistes”. El segon, listicle, serveix per a definir aquells articles titulats i/o estructurats en mode de llista amb el mateix objectiu, obtenir un major nombre de clics que augmenten els ingressos publicitaris del mitjà.
Aquests dos “monstres” enmig del canvi del model periodístic són el reflex de la fallida del model publicitari i la recerca de solucions ràpides en un canvi tecnològic que ni s’atura ni s’aturarà. Amb la baixada dels ingressos, s’acudeix a les noves plataformes (especialment Facebook i Google) per a generar majors impactes publicitaris, però, per contra, qui major rendiment en treuen són les pròpies plataformes que, a més, estan generant els seus propis models publicitaris, més efectius i segmentats, i que van en detriment precisament de la publicitat online més convencional.
Vivim en una paradoxa en la qual Facebook i la resta de plataformes intenten posar fre al clickbait i a les notícies falses que ells mateixos han alimentat. Els algoritmes segueixen patinant en elements claus, tant en la comunicació humana com en la ironia, i la solució passa per l’imprescindible diàleg i recerca de solucions comunes entre plataformes i periodistes: una sort de coexistència pacífica entre la viralització i la qualitat.
El clickbait pot arribar a ser un neologisme del clàssic “pa per a avui i fam per a demà”. Es busca assolir objectius d’audiència avui i deixar les conseqüències per a demà: la pèrdua de qualitat (quan no l’assalt al codi deontològic directament) el dany a la marca o la pèrdua d’interés en els seus perfils a les xarxes socials i la potencialitat que tenen per a explorar noves narratives (el video en 360º, la realitat virtual, la realitat augmentada, el continguts addicionals, etc). Prioritzar la quantitat per damunt del que expliquem i interrompre en certa mesura el diàleg amb els lectors i les seues preocupacions en un temps extremadament convuls i que requereix de context i respostes.
Fórmules com Spotify o Netflix (que també han generat un terratrèmol de conseqüències encara no delimitades al món de la música i de la televisió) han acabat per provar que, quan hi ha un contingut de qualitat, l’usuari s’hi subscriu. De fet, un dels trets del clickbait és que el contingut s’abandona ràpidament pel poc interés que genera en accedir-hi. Per contra, amb un contingut de qualitat, el temps de lectura és major i per tant majors són els ingressos. Aquí està el repte i la subscripció sembla la millor via per a la garantia de tenir els professionals al servei de qualitat (pots agermanar-te al Diari La Veu ací ;-)). En el camí de la transició d’un model a un altre hi ha parades intermèdies com els murs de pagament que permeten llegir un número concret de continguts de manera gratuïta o que directament desapareixen quan apareix un fet notíciable de gran rellevància.
En una entrevista recent, el president del New York Times, Mark Thompson, es mostrava convençut que els lectors acabaran pagant per les notícies. De fet, han crescut en subscripcions online (dos milions) i en paper (un milió que també tenen accés als continguts online). També busquen nous segments amb alta rendibilitat i fidelitat com les receptes de cuina. I, qui els ho anava a dir: treball en un paquet de subscripcions amb un esquer imprevist: els mots encreuats i els seus 200.000 abonats.
