Avorriment
—La vida a un camp de refugiats és una vida avorrida —respongué Agus Morales.
Morales és director de Revista 5W, una publicació consagrada al periodisme internacional. El passat 7 d’abril es presentà el segon número en paper a València, al Paranimf de La Nau. La frase venia a dir que les persones que habiten un camp, la major part del temps, no fan res més que esperar.
Divendres passat, feia de cicerone pel passeig marítim de Cullera amb dos amics forasters. Practicàvem l’esport local per excel·lència: anar fins a l’hotel Sicània i tornar. Havia oblidat com pot arribar a omplir-se la platja quan a Madrid és festa.
La vida a un camp de refugiats és una vida avorrida. Vaig recuperar aquesta reflexió mentre l’Anna, l’Aleix i jo vorejàvem la terrassa d’un restaurant que semblava que anava a pegar un esclafit. Gent dreta esperant taula. Gent asseguda esperant el menjar. Gent esperant el compte.
Pensant en veu alta, els vaig dir que algunes d’aquelles cares mostraven avorriment. Potser hi havia qui comptava els minuts, les hores i els dies que quedaven per tornar a casa. Per descansar de cunyats i sogres i cambrers i fills i nuvis i pisos menuts i edificis alts. L’avorriment és polièdric.
Seguírem pel passeig. Començava a fosquejar. Ens creuàrem amb un xiquet al volant d’un Mini de joguet, amb xiquetes que ploraven perquè volien un gelat abans de sopar. Ja sé que la feina dels xiquets és plorar, quan toca i quan no. Jo també he plorat per un gelat i no és cap pecat conduir un cotxe amb sis anys. Però hi ha dies que els contrastos em noquegen.
Me’n recordí d’una imatge que la fotoperiodista Anna Surinyach va fer a una altra riba de la Mediterrània, a la costa grega: un xiquet amb una manta tèrmica lligada al coll, com si fos una capa. El petit príncep havia fugit de l’Iraq a Turquia amb sa mare i havien arribat a Lesbos. Surinyach parla d’això quan diu que les imatges no poden ser accessòries.
La foto és d’octubre del 2015. Ha passat un any i mig, un acord entre Turquia i la Unió Europea i un incompliment flagrant del seu compromís d’acollida de refugiats. Lesbos ja no ofereix estampes com aquesta, però el flux no s’atura, tampoc el dels infants.
En l’actualitat, la via marítima més utilitzada és la de Líbia a Itàlia. El cap de setmana passat es va rescatar més de sis mil persones. De morts, en són set al dia de mitjana des de l’1 de gener. Lampedusa, Sicília, estret de Gibraltar. Ja és primavera a la Mediterrània. I les banderes hissades a mig pal per la mort de Jesucrist.
Solcar com menys quilòmetres de mar millor. Per arribar on? Per a què?
TERESA: On van, les cases que enderroquen?
SENYOR: On anirem nosaltres. On aniran tots.
TOTS: …?
SENYOR: A l’oblit! Oblitus.
TERESA: L’oblit. (Tus.) Deu ser un lloc ple de cases boniques (1).
I de persones que han arribat abans d’hora.
(1)Baixauli, M., (2007), L’home manuscrit, Barcelona, Proa.
