Semblava que no, però després d’un trimestre llarg i intens per fi m’arriben les vacances i puc fer una ullada calmosa a la premsa i a les xarxes socials. Per fi puc anar més enllà de la lectura ràpida dels titulars i els tweets de cada dia. Amb tranquil·litat, te en mà, com m’agrada a mi, engegue l’ordinador i òbric diaris cada dia menys diversos. Notícies plenes de passió, religió i devoció. Què vaig a trobar-me en aquestes dates? Doncs això: notícies que idiotitzen una mica i distrauen de patiments més reals, més humans, més autèntics i molt més greus. Em crida especialment l’atenció una pàgina de Facebook que té per nom “Festa i tradició d’Alacant”, hi entre –no cal dir-ho– atreta per un cert interès antropològic i encuriosida per l’ús de la llengua.
Com no podia ser d’una altra manera, està plena de vídeos i comentaris de processons pasquals. Trie a l’atzar i em quede amb la de dimecres sant. “Sentimiento y devoción se vieron ayer reflejados en las procesiones del Miércoles Santo en el tradicional barrio de Santa Cruz”, resa allà sota les imatges d’un Crist muntat sobre una enorme bandera d’Espanya teixida amb clavellines. “Ole, ole y ole por todo lo nuestro como alicantina tenemos que seguir con nuestras tradiciones. Por lo menos se ven banderas de España es de los pocos sitios que la ponen yo por supuesto siempre”, comenta (així, sense punts ni comes) una devota. “Viva nuestra tradición y nuestra cultura. Alicante la mejor”, diu un altre fervorós de les banderes, de la nostra ciutat i de la passió.
Les festes són necessàries i en gran part boniques i reconfortants i, a més a més, saludables; i les tradicions –tampoc cal dir-ho–, més enllà de les creences religioses de cadascú, haurien de cohesionar-nos com a poble i fer visible la nostra història, la nostra cultura i la nostra identitat. És per això, que aquesta mania que tenen alguns d’identificar la religió amb una bandera, una cultura i una llengua determinades és una forma (una altra més) mesquina i miserable d’espanyolitzar Alacant, de diluir-nos dissolent-nos en un marc nacional abstracte, de continuar arraconant-nos com a valencians. Amén de la falta de respecte cap a la llibertat ideològica de molts catòlics que suposa la patriotització de les creences religioses.
Superat el vídeo i els comentaris sobre la famosa processó, trobem un colofó que aspira a integrar cultures: “Festa i Tradició d’Alacant sempre amb les nostres festes de la millor terreta del món” (també així, sense pauses ni lligams de subcategorització clars). Com si fer un ús escarransit de la nostra llengua ens duguera més enllà del xovinisme ridícul, inútil i absolutament empobridor. La passió dels uns, el patir dels altres.
