Vostès ja ho saben, el Barça s’ha quedat fora de la Champions League, derrotat amb justícia en els quarts de final davant de la Juventus de Torí. Un fracàs majúscul: esportiu, econòmic i simbòlic. El Barça de Luis Enrique ha jugat amb foc tota la temporada i, al remat, s’ha socarrat en la competició que té més valors afegits. Valor esportiu, perquè la Champions és la vara de medir del potencial d’una plantilla com la del Barça. Econòmic, pels ingressos perduts en entrades, drets audiovisuals i economies paral·leles. I simbòlic, per la pèrdua de posicionament de la marca Barça en el mercat.
En la fase de grups, el Barça es va salvar de xamba, després de la derrota al camp del Manchester City de Pep Guardiola (un equip en construcció). Un avís que Luis Enrique i el seu equip d’analistes degueren condiderar un accident. Després, en vuitens, davant del PSG d’Unai Emery, el Barça va fer un rídícul escandalós a París, on va encaixar un 4-0; un resultat que sol marcar finals d’època. El 4-0 d’Atenes que va significar l’adéu del dream team de Johan Cruyff i el 4-0 de Múnic davant del Bayern en l’adéu de Tito Vilanova en són proves.
Després de la desfeta de París, la moreneta de Montserrat, la mare de Déu del Puig i tots els sants de la terra es van reunir en aquelarre patriòtic i van salvar el Barça amb un 6-1 màgic que no s’esperava ni el culer més optimista del món, que sóc jo. Aquella nit, els jugadors de Luis Enrique es van oblidar de totes les tàctiques canòniques i van alçar una eliminatòria perquè els jugadors hi van actuar impulsats per sentiments de rebel·lia lúdica. La convicció va moure l’impossible en set minuts de bogeria esportiva i audiovisual que no oblidarem mai.
El sorteig de quarts va ser benèvol amb el Barça. La Juventus de Torí, a priori, no era l’adversari més temible. Però l’entrenador de la Juve, Massimiliano Allegri, un exmigcampista de mirada periscòpica, s’havia estudiat amb detall el partit de París i va situar la perla de l’equip, Dybala, en la mateixa posició que Emery havia situat Di María: entre la línia de migcampistes i tres puntes que treballaven a destall. Un no man’s land en què solen jugar els jugadors alliberats de tasques defensives. Llevat d’un gol, el resultat a Torí va ser el mateix que a París: una destrossa en la línia de creació del Barça i una via d’aigua que ni Busquets, el millor migcentre del món, podia estanyar. Una excentricitat de Luis Enrique va situar Mathieu com a lateral esquerre, cosa que va potenciar fora mida la doble llança Cuadrado-Alves per aquell corredor. En acabar-se el partit, Luis Enrique va declarar que havia viscut “el tercer temps del partit de París”. És l’única cosa que va encertar a Torí. Com un Mourinho qualsevol, va deixar caure que els jugadors no havien executat les seues ordres i tal i tal. Excuses de mal pagador, vull dir, entrenador.
L’apel·lació a una altra remuntada èpica deixava la responsabilitat a les mans dels jugadors i de l’afició. Els jugadors no van fallar, el públic tampoc. Això ho va veure mig món, malgrat el realitzador de la transmissió televisiva, entestat en repeticions sense interès. Però el santoral no treballa totes les setmanes. Allegri també havia visionat el plantejament d’Eméry al camp del Barça i sabia quins errors no havia de cometre. Emery havia deixat Di María a la banqueta, però Allegri va tornar a situar Dybala a la mitja punta i tres homes per davant per dificultar l’eixida de la pilota de l’àrea del Barça.
Luis Enrique confiava en la qualitat dels seus jugadors. Amb un gol a la primera part hi hauria hagut esperança, això és cert. Però l’espenta de la graderia i la professionalitat dels jugadors no van ser prou. La «Vecchia Signora» deixava passar el temps a poc a poc, tallava el ritme de joc sense miraments. El Barça, com els equips limitats, recorria a multiplicar els homes en posició de davanter centre. “Bombeja, Agustinet” és un recurs del Llevant històric, no d’un aspirant a la Champions. El partit es jugava en les condicions que volia la Juve, amb una defensa-frontó, tan italiana. Piqué fent d’Alexanko en els temps de Cruyff no aportava res i Paco Alcàsser és la mare de tots els enigmes. El fitxatge d’Alcàsser en compte de Dybala fa enrojolir de vergonya aliena. De fet, el paper de Dybala i Cuadrado, que també havia estat en l’agenda del Barça, planteja dubtes sobre la confecció de la plantilla blaugrana.
La Champions és l’aparador de tot allò que representa la marca Barça. A Europa, les màximes audiències televisives continuen sent partits de futbol, malgrat la fragmentació per l’augment de l’oferta. La Champions és la targeta de presentació de la capital de Catalunya i l’eix mediterrani –abans, Països Catalans– que té els seus ulls a l’Europa que compra els seus productes i aporta complicitats democràtiques. Ens queda la lliga, bé que ho sabem. I el Madrid-Barça de diumenge que ve té valor en ell mateix. Però la Champions és l’escenari simbòlic imposat per la redistribució del poder real europeu i la competició més important del món. Des del punt de vista esportiu, econòmic i simbòlic.
