Ara que acaben les vacances de Pasqua és temps d’analitzar les dades del turisme, de fer palès el presumpte final de la presumpta crisi econòmica, la llum al final del túnel. “L’ocupació hotelera ha augmentat un 10% respecte a l’any passat”, apunten les primeres anàlisis, “ha superat el 90%, una xifra rècord que no s’havia donat des de fa huit anys”. Les dades de les patronals d’agències d’ocupació i les ETT apunten que s’han creat quasi 150.000 llocs de treball, i el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, apunta taxatiu: “Las cosas no han podido ir mejor”.
Però malgrat tot això, com sempre, les dades guarden una cara oculta. Quins llocs de treball i en quines condicions s’han creat? Qui suporta la part més cruenta d’aquest augment d’ocupació i de xifres rècord? Per a saber-ho, podríem començar per fer-nos una pregunta molt senzilla: quantes cambreres de pis s’han contractat per a aquesta temporada, responsables del producte més bàsic del turisme, un llit per dormir i una habitació d’hotel. I, a més, en quines condicions treballen aquestes dones perquè l’hostaleria estiga a l’altura de les expectatives i els turistes puguem allotjar-nos a preus irrisoris?
Les cambreres de pis són l’element base de l’hostaleria. No obstant això, fins fa poc no se n’havia sentit parlar massa d’elles ni, encara menys, de les seues condicions laborals, que a ningú interessen. Al País Valencià, gran part del PIB depén del turisme, per la qual cosa, aquest sector de treballadores –quasi totes dones– representa un punt molt important de la nostra economia. Lamentablement, això no es veu traduït en les seues condicions laborals, que a pesar que són extremadament precàries, escasses vegades han sigut denunciades pels sindicats de treballadors majoritaris.
És en aquest context que ara fa un any van nàixer les kellys, un joc de paraules per referir-se a las que limpian, el col·lectiu de dones netejadores d’hotels que s’ha agrupat per exigir una millora en les seues condicions laborals. Probablement molts no n’heu sentit parlar: poques vegades han tingut un espai en les notícies de la televisió o als periòdics. Però des de la seua aparició fins a l’actualitat han aconseguit diverses fites, com ara reunir 300 treballadores del sector a una assamblea oberta a Benidorm o la redacció d’una proposició no de llei que serà debatuda a les Corts Valencianes, i han aconseguit difondre la seua lluita i contactar entre elles a través de les xarxes socials. Entre les reivindicacions principals d’aquestes dones figuren aspectes tan senzills com el compliment del conveni d’hostaleria, un fet que no es dóna en l’actualitat, per la qual cosa els drets de les treballadores són violats constantment. Les kellys també lluiten per acabar amb l’externalització dels serveis que les aboca a treballar en unes condicions encara més precàries i deshumanitzades, per la jubilació anticipada o el reconeixement de malalties derivades de la càrrega de treball pel fet que és una feina que requereix un esforç físic elevat, o la vinculació dels segells de qualitat o les subvencions públiques que reben els hotels a la qualitat del treball que generen.
I algú podria preguntar-se: quin paper tenen els sindicats, pressumptes defensors dels drets dels treballadors, en aquesta lluita? Les kellys apunten que fins ara no s’han sentit representades, que la majoria dels enllaços sindicals dels hotels no s’han preocupat per les seues condicions laborals i que en cap moment s’han sentit protegides per a denunciar els abusos. Una treballadora que es queixa ha sigut sovint sinònim d’una treballadora que es queda sense feina i que queda enregistrada en un llistat de “treballadores no recomanables”. Quan exigir els teus propis drets es pot convertir en una condemna, el silenci es fa norma pels corredors dels gratacels de Benidorm. I siga com siga, els sindicats han estat incapaços de solucionar aquesta situació.
És per això que les cambreres de pis han decidit organitzar-se per elles mateixes i ser les seues pròpies representants, per apoderar-se i exigir allò que els correspon: els seus drets com a treballadores. És aquest un sector infravalorat, un fet que no es pot deslligar de la seua feminització. Com si la neteja fóra un gen que corre per les venes de les dones, sovint s’han vist menyspreades, fins i tot, pels seus companys. De tota la cadena de treballadors de l’hostaleria, les cambreres de pis són, sens dubte, les més castigades tant per les condicions físiques del seu treball com pel seu salari. Els augments de l’ocupació i, en conseqüència, els beneficis dels empresaris hotelers, no es veuen reflectits en els seus sous ni condicions: més bé al contrari, es veuen obligades a treballar més hores i més dur pel mateix preu.
Així que sí, las cosas no han podido ir mejor una vegada més per als grans empresaris d’aquest país, el gran benefici dels quals el senyor De la Serna vol fer extensible a tothom amb les seues paraules. Però s’equivoca, una vegada més, pel fet que perquè les coses vagen tan bé per a uns quants, de nou la classe treballadora i, més especialment les dones, s’han de veure sobreexplotades. I si revisem quin és aquest model amb el qual estem eixint del túnel per trobar la llum i recuperar les xifres rècord?
