La percepció del robatori

He arribat a una edat en què no és que faça vint anys de tot, sinó quasi quaranta, i no és que sàpiga més per gos que per vell. Saber, tinc la sensació que sempre he sabut poc.

Fa trenta-nou anys em vaig comprar la meua primera moto. Aleshores, per als xicots de quinze anys, tindre una motocicleta de 49 centímetres cúbics era un símbol de llibertat; també una eina fonamental en aquell nou i difícil art de lligar. Una idea tan estúpida com important per a un adolescent a qui les hormones el fustiguen dia i nit. A un dels meus amics de colla li van robar la moto un parell de setmanes després d’haver-la comprada. Un dia va anar a casa d’un amic, la deixà aparcada a la porta sense cadenat i en tornar al cap de cinc minuts ja no estava. De la sorpresa inicial passà a la frustració, després a la ràbia i per últim a l’acceptació, una falsa i superficial acceptació. Denuncià el cas i no va servir per a res. Passats uns mesos, una nit en un poble veí ens va aturar la policia local a tot el grup amb les nostres motos; ell, sense la seua moto, anava de paquet. Un esquivà la patrulla i va fugir. Els policies ens van portar, a la resta, al post. Tota la colla estàvem preocupats per la multa que ens cauria, però ell no. Ell examinava amb atenció les motos que la policia tenia en depòsit obsessionat en trobar la seua.

Que algú amb una facilitat espantosa i a plena llum del dia et robe et fa sentir dèbil, vulnerable, víctima d’un crim que restarà per sempre sense castic. Trenta-nou anys després encara li cou la cicatriu que li deixà aquella ferida.

Un, quan és víctima d’un robatori, té la sensació que ha estat una qüestió personal, ho és per a ell, segurament no per al lladre, que només ha pensat en el risc i el benefici, i que, com un depredador, ha aprofitat l’oportunitat. Ens ompli de temor que ens entren a casa i ens sostraguen els diners, les joies, els electrodomèstics. Tenim un gran sentit de la propietat individual, tant com poc sentit de la propietat pública. Allò que és públic i, per tant, és de tots, ho percebem com si no fóra nostre i, si algú s’ho emporta, com a molt ens fa mastegar un exabrupte i després deixem que tot continue igual.

En aquest país des de fa quaranta anys hem tingut instal·lats individus en les institucions de govern que, ocults sota unes sigles, ens demanaren la nostra confiança per a dur endavant un projecte de país, una gestió correcta i ordenada dels recursos públics i que ens han acabat traint i robant. Des de fa un temps veiem com afloren desenes de casos de corrupció. Després vénen les eleccions i les diverses sigles amb més acusats entre els seus dirigents i militants continuen sent les més votades. De vegades es dóna el cas que els partits i coalicions que més han treballat per destapar les irregularitats en la gestió del govern es queden sense representació parlamentària.

Tinc la sensació que l’únic que funciona com cal són els poderosos aparells de propaganda dels partits que aconseguixen fer creure a la ciutadania que tot plegat no són més que quatre casos aïllats de corrupció i que, en línies generals, no afecten la bona gestió del partit que governa en una o altra administració.

Ara que de quasi tot fa quaranta anys és quan m’adone que necessite que algú m’explique la diferència entre el robatori d’una moto i el robatori dels recursos que haurien d’haver estat destinats a la sanitat, les pensions o l’educació. Per favor, hi ha algun sociòleg de guàrdia?

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat