Abans d’entrar en matèria, cal advertir que sóc actriu; així és que si tenies pensat donar-me classes de precarietat… Pots anar fent cua! La cosa és que ahir vaig anar a fer-me una cervesa amb la meua amiga Mireia, que està de visita a Madrid sols per uns dies. Les seues primeres paraules van ser: “Estic súper feliç perquè, per primera vegada en molt de temps, puc permetre’m treballar sols d’actriu”. Bam! Com un cop de peu a la canyella. No és la primera. Ni serà l’última: tant ella com jo formem part d’una caterva de professionals (diga-li actors, diga-li guionistes, diga-li qualsevol professió amb cert vessant artístic) el cognom dels quals pot ser “Precaris”. Si penses un poc, segur que coneixes algú o saps d’un amic d’un amic del teu veí de dalt que “va fer teatre perquè li tenia molta afició, però ara que fa mil hores a un bar li va molt millor, té la vida més tranquil.la”. Bam! Mentida més gran que la xifra d’escales per pujar al Micalet. Segurament eixa persona en qüestió l’únic que necessita és pagar el lloguer i viure d’una forma mitjanament digna, cosa que amb la situació actual del teatre (parle del teatre perquè és el que més conec, però ho podem extrapolar a qualsevol altra realitat cultural) és impossible: és impossible des d’aquell maleït 21% que arrosseguem des de 2012. “Epa, que el Govern ha abaixat l’IVA cultural d’un vint-i-u a un deu!”. Mante, m’ho dius de veres? Fins que això no es faça palès jo m’estimaria més dir-ho amb la boca xicoteta… I més si tenim en consideració que els nostres salvadors (alerta: IRONIA) han deixat fora el cine i la música gravada -es coneix que això és l’Hacendado de la cultura-. També és probable que tingues algun amic/conegut actor que va marxar a Madrid a menjar-se el món i més bé Madrid ha acabat menjant-se’l a ell des de darrere de la barra d’un bar o doblant samarretes a qualsevol tenda de la Gran Via. Malauradament, això de la precarietat no és una cosa inherent a aquells “inconscients” que venim d’ensenyances artístiques: segur que tu, que estàs llegint açò tranquil·lament des del teu ordinador, mòbil, tablet o dispositius diversos amb connexió a Internet, tens al cap alguna persona, més o menys important per a tu, que va estudiar una carrera com si li anara a costar la vida (hi ha qui li diu vocació, amb certa connotació romantincona de telefilm d’Antena 3), però que no troba feina“de lo seu”. I és on comença una mena d’espiral d’infelicitat i conformisme que, si bé mai canvia… Poden passar anys i arribar a oblidar com de feliç et feia la idea de ser historiadora de l’art, informàtic o empresària. O potser que acabes protagonitzant una obra de teatre que parla de tot açò, escrita per algú que sap massa bé sobre la moguda esta de la precarietat perquè, com deia Chenoa “cuando tú vas, yo vengo de allí”. O potser que sols sigam un tall de “capullos” amb moltes ganes d’alçar el vol. No sé.
