Viatjar

A mesura que s’acosta el bon temps i la gent fa plans per anar ací o allà, la confusió torna a emergir. “Viatjar”, diuen, ja no és possible, perquè no queden terres verges, ni tribus remotes sense contacte amb l’home civilitzat. Ara només hi ha turisme, masses desbocades conduïdes com ramats més o menys estables al diferents aparadors dels cinc continents.
 
“Viatjar”, segons això, era el que feien un grapat de pioners fins fa quatre dies, en algun desert inhòspit, en alguna selva impenetrable, en certes muntanyes o mars encara intactes. Contra Alí Bey, però, sempre hi ha hagut Xavier de Maistre. O siga que la restricció semàntica de “viatjar” no deixa de ser una falsificació interessada. De Maistre va escriure aquell inoblidable Viatge al voltant de la meua cambra on es fotia bastant de la mística dels grans aventurers o descobridors, sempre a la recerca de dimensions estrictament desconegudes.
 
És clar que encara és possible anar pel món, i –sobretot- encara és útil. Fins i tot en l’excursió més adotzenada podem extraure lliçons de vida impensada i descobrir secrets que, en el fons, dúiem amb nosaltres. Una cosa és que el fenomen turístic, en esdevindre massiu, haja propiciat còmiques aberracions analfabetes. Eixir de casa, tanmateix, encara és el mètode més segur per aprendre coses noves, en matèria gastronòmica, política o antropològica. Només cal anar amb compte –això sí- a no deixar-se portar per la remugant inèrcia de la massa.
 
Viatjar no és un salconduit que només puga estendre’s a un grapat d’individus privilegiats. Viatjar està a l’abast de tothom. No fa molts anys vaig anar per primera vegada al Valle de los Caídos, fora de Madrid. Per bé que aquest mausoleu indescriptible, aquesta fira de les vanitats feixista, dista pocs quilòmetres del centre de la capital de l’Estat, arribar-hi és submergir-te en una dimensió fora del temps. al mateix temps que t’obri un ventall de sensacions tempestuoses, penetrar en aquella tomba faraònica és l’equivalent més exacte a descobrir una tribu de salvatges purs o una llacuna inexplorada.
 
No ens hem de creure, per tant, els planys que, des de tota mena de tribunes, ens asseguren que el món és un mocadoret, que ja no val la pena eixir de casa. Els descobriments més essencials, les experiències més impensades, les troballes més autèntiques estan a l’abast de tothom. Simplement cal afinar la forma de mirar. No cal anar a l’Everest, ni a la mar morta, ni a la més oculta aldea siberiana. Viatjar és una dimensió tan personal que es pot dur a terme al carrer del costat, a la comarca veïna, en qualsevol raconada tumultuosa d’aquest peculiar planeta.
 
Vull dir, amb tot això, que cal rentar-se bé els ulls i disposar-se per al camí. Encara no està tot descobert ni civilitzat. Hi ha salvatges antropòfags que ens esperen al bar de la cantonada o en una cafeteria del Londres multicultural i multiracial. Viatjar és saber mirar i saber entendre, no una propietat del comptaquilòmetres. Tan simple com això.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat