Ana, Anita (nom fictici) va complir els huit anys a la fàbrica. Primer vestir-se, primer menjar; després anar a escola. Quedà fascinada pel ta, ta, ta de les màquines de cosir i, dos anys després, ja era aparadora de calçat. Amb vint, aparava mostres. Treballava més d’onze hores diàries en circumstàncies insalubres i, encara així, se’n recorda molt feliç de la fàbrica, on se sentia com en família, confessa amb nostàlgia.
– I per què te’n vas anar? –pregunte.
– Em vaig casar.
Ara bé, va seguir treballant…a casa: de set del matí a onze de la nit, de dilluns a diumenge, cuidant fills, marit, sogra, pis, camp… i, també, com a picadora, “en la galeria amagada”, com ella mateixa manifesta. Molt de temps després va compartir taller amb altres dones, però ara torna a estar sola en un local de la seua propietat, al barri de Carrús, a Elx. Les estampes de l’Assumpció, del Cristo de Zalamea i la ràdio li fan companyia. No té contracte, cobra prop de dos euros el parell de sabates i assumeix totes les despeses del procés. S’hi pot passar fins i tot dotze hores assentada i encorbada, sense quasi llum natural ni ventilació, a base de café, aigua i fruita, creient-se privilegiada perquè pot autogestionar-se i, a més, cobrant més que la majoria d’aparadores.
El seu cos, menut i encongit, reflecteix la tensió pròpia del treball d’aparar i el sobreesforç d’una vida dedicada plenament a la cura dels altres. Amb problemes de vista, l’esquena destrossada i les mans inflamades i desfigurades. Malgrat això, ha complit els setanta davant de la màquina. Els 407 euros de la jubilació no donen per viure.
La seua és la història de moltes dones de les comarques del Vinalopó, de les nostres iaies, mares, germanes, filles, companyes, amigues, veïnes, ciutadanes, en fi. Que estan aquí, ho han estat sempre, encara que ja no les veiem: la força del costum les ha invisibilitzat. O potser no volem veure-les? Fer-ho implicaria reconéixer una situació de vulneració constant dels drets humans que ens obligaria a posicionar-nos en contra del sistema de poder que les situa en un estat permanent de domesticitat i les despulla de tot tret d’humanitat. La força del costum naturalitza l’esclavitud.
Les aparadores han contribuït, amb el seu treball, al bé comú, al benestar de les nostres comunitats, quasi sempre des de la clandestinitat i la precarietat, amb una falta de reconeixement i valorització social que no només resulta injusta i reprovable, sinó que també ens empobreix com a individus i com a societat.
Necessitem més treballs com Sumergidas, del fotoperiodista il·licità Pablo Miranzo, que il·lustra aquest text, per a visibilitzar-les a partir del relat de la seua quotidianitat i remoure, així, les nostres consciències.
Que tots el dies siguen 1 de Maig. Per elles, per nosaltres, per les que vindran. Per totes, per tothom.
