Eduardo Zaplana sí que en sap. És un tipus llest, astut com una guineu i ràpid i letal com una cobra de Filipines. L’acaben de trincar en unes converses amb el xoriç de moda, Ignacio González, on se’ls sent enraonar animadament dels jutges, dels ‘seus’ jutges, com si foren uns autèntics ninots de falla, titelles amb els braços dislocats. I és que si els jutges no són ninots, menjamerdes, llepaculs i afins al PP i de las JONS, no hi ha manera que un puga fer la seua tranquil·lament. El problema de González és, segons Zaplana, que en el seu cas, al jutge no el mana ningú, dels ‘seus’, vol dir. El molt cabronàs va per lliure i fa la seua faena. Res a veure amb aquell fiscal, el Moix, un paio seriós, de qui te’n pots refiar. Quina putada!
Zaplana és un expert en el joc del poder i sap bé de què parla. El 1990, el van pillar en una altra conversa molt més compromesa encara en el context del Cas Naseiro, un altre escàndol relacionat amb la corrupció i el finançament il·legal del PP. El murcià parlava de comissions amb Salvador Palop, regidor del PP a l’Ajuntament de Rita Barberà. A l’última, li confessava que necessitava guanyar molta pasta per a viure, que volia comprar-se un Vectra 16 vàlvules. L’any següent es convertia en alcalde de Benidorm gràcies al vot d’una trànsfuga del PSOE a la qual degueren d’untar fins a les celles. El 1992 el Tribunal Suprem va anul·lar les converses amb Palop i, uns quants anys més tard, Zaplana es convertia en president de la Generalitat sense ni una multa de trànsit en l’expedient. En uns pocs anys, es va petar les caixes valencianes, el teixit empresarial de les comarques centrals, la feble estabilitat financera del país. També els enzes d’Unió Valenciana; Maria Consuelo Reyna, que volia manar més que ell; el PSPV, i un grapat d’enemics interns dels quals no n’ha quedat ni la pols.
Des de l’aleshores, ha guanyat diners per a comprar-se una flota de tràilers carregats de Vectres 16 vàlvules mentre el País Valencià s’ha convertit en un erm. Pocs solen recordar-ho, però, amb ell, va començar tot. Zaplana es va xuclar el país com una sangonera i, com que no en tenia prou, va saltar a Madrid i en la capital de l’Estat central, centralista i centrífug, en el niu de les rates més grosses, es veu que ha continuat fent la seua com si no res. La conversa amb González dóna moltes pistes de com ha triomfat malgrat les sospites i els escàndols. Qui té un jutge té un tresor. Qui té molts jutges… Qui té l’Estat fa allò que li passa pels collons.
El 2007, el periodista Alfredo Grimaldos va publicar Zaplana: el brazo incorrupto del PP, un repàs a la seua sucosa biografia, matèria per a un relat d’Andrea Camilleri. El llibre va desaparèixer així que va tocar els primers aparadors i Grimaldos no va poder parlar-ne ni en l’Aleluya. I és que de premsa i de mitjans de comunicació, també en sap molt Zaplana. Qui controla la informació també té un tresor.
Zaplana sí que en sap… Vull dir, del poder, de guanyar pasta gansa, de moure els fils. Més que ningú, de bon tros i ratlla. Al seu costat, Fabra, Camps, Rus, el mateix Ignacio González, Granados, tots els Nobel d’Economia i els experts mundials en lleis són una colla d’analfabets. Quin talent si l’haguera dedicat a investigar una cura per al càncer o a l’aeronàutica espacial o a la filantropia o a la filosofia.
