Al novel·lista francés Daniel Pennac l’escola li va canviar la vida. I ho va fer, a més, en dues ocasions. La primera, que el va trencar, va esdevenir quan un moment primigeni d’incomprensió quedà larvant-se al seu interior de manera que, sota el recer inestimable de la timidesa i de l’etiquetatge demolidor d’algun professor, va sentir, i va decidir, que era un inútil. Des d’aquell moment fins als quinze anys eixe va ser, per tant, el paper que va adoptar en el teatre de la vida i, més en concret, en el de l’aula. La segona, en canvi, el va fer renàixer, i arribà de la mà d’un mestre de literatura de bona pasta i afinada intuïció que, un bon dia, prengué una decisió cabdal: En assabentar-se de l’afició de Pennac per la lectura, li va encomanar una única tasca: Escriure una novel·la. Oblidar-se dels deures, de les lectures obligatòries i d’uns exàmens que, en el seu cas, eren sempre mediocres. Escriure; i res més. Pennac va acceptar el repte, el va acomplir amb escreix i, per primera vegada en la seua vida, es va sentir capaç. L’amor adolescent d’una companya del grup de teatre va acabar d’obrar el miracle i, a partir d’eixe moment, l’adolescent lletraferit que ja començava a ser l’escriptor reconegut que seria anys després, va abraçar la vida intensament, entregat a la literatura i a l’amor: Fent de la seua existència la seua millor obra.
Aquesta anècdota, i d’altres, formen part de «Mal d’escola», una obra de Pennac a mig camí entre l’autoconfessió i l’assaig que, fa uns anys, aconseguí una doble fita: arribar a centenars de milers de lectors i, al mateix temps, impulsar un debat nacional sobre la qüestió educativa. Un debat de gran abast que engrescà tant la ciutadania com la classe política francesa. Un debat que encara resta pendent ací. Immersos en un cercle viciós de retrets entre uns i d’altres agents educatius, i en un constant degoteig d’aquella o aquesta altra tendència pedagògica, els arbres no ens deixen vore el bosc i, parlem un poc de tot, però sense acabar d’aclarir res. Per quina escola apostem? Com s’anomena i quins cognoms té? El Pennac alumne, professor i intel·lectual ho té clar i tot apunta que ens ho podem aplicar. Davant de la clientelització galopant de l’alumnat, sorgida arran del desmantellament del sistema públic d’ensenyament en favor de la concertada, cal, de manera urgent, una aposta clara i radical per l’escola pública, així com un reconeixement dels bons mestres que l’habiten. Al marge de models pedagògics més o menys renovadors. Tan sols i només això: bons mestres que mai es cansen d’intentar ser-ho.
Un bon grapat d’aquests ensenyants dels quals parla Pennac van ser homenatjats durant l’últim sopar de la Federació Escola Valenciana. Acudien, un any més, a un acte on ja havien estat moltes altres vegades quan, de sobte, els conductors de la vetlada començaren a reclamar-los un per un a l’escenari. Així es posava cara, noms i cognoms a alguns actors protagonistes de l’escola democràtica del nostre país que, no obstant això, sempre han fet, i de bon grat, el paper d’actors secundaris. Molts aplaudien emocionats els seus amics i col·legues sense saber que ells serien els següents en pujar al cadafal. Va ser un moment realment bonic, ple d’una emoció senzilla i vertadera. Una espurna de justícia poètica col·lectiva, no per ser els mestres de l’any, sinó, el que és molt més meritori, per ser mestres, bons mestres, tota una vida. Entre els homenatjats hi havia membres actius dels moviments de renovació pedagògica sorgits arran de la Transició. D’altres, han estat referents de la lluita per la normalització lingüística del país. Molts d’ells, les dues coses a la vegada, ja que a casa nostra han anat indestriablement unides. I uns altres més, d’un perfil polític més discret, on han volgut, i sabut estar, és, sobretot, a l’aula.
Sovint, el primer dia del curs pregunte als alumnes per a què serveix l’escola. Les respostes són diverses, com ho són ells, i totes tenen la seua part de veritat. Per a mi, la resposta més encertada és que l’escola serveix, o hauria de servir, per canviar-nos la vida. Per ajudar-nos a descobrir qui som i el que som capaços de fer. Per encoratjar-nos a prendre el timó de la nostra pròpia existència i tractar de fer de les nostres vides, així com ho ha fet Pennac, la nostra millor obra. N’estic convençuda: un bon mestre de qualsevol escola és capaç d’aconseguir impulsar este canvi en la vida d’algú. Però, que no se’ns oblide: només l’escola pública, que és eixa on tothom és benvingut, té el poder de canviar la vida de tots.
