Un club molt especial

Sóc membre del club valencià dels mal educats. No, la culpa no és dels meus pares, ni tan sols dels meus mestres.  La meua  inscripció en el club ha estat de manera gradual i voluntària i la subscric dia a dia amb coherència i determinació. 

Aquells que em qualifiquen de rústic, d’ignorant i de mal educat no aconsegueixen més que em reafirme en les meues conviccions, que puc resumir en una sola frase: vull gaudir de l’opció de viure en valencià el noranta per cent del meu temps. És, aquest, un dret a què no renuncie i que no solament inclou el de parlar en valencià, sinó el de consumir productes culturals, accedir a mitjans de comunicació i tindre accés a tots els servicis que m’ofereixen l’administració pública i les empreses privades. 

Aquesta opció no hauria de convertir-me als ulls de ningú en un xenòfob, en un fanàtic, un nazi, un “aldeano” o en un mal ciutadà de l’Estat a què tribute.

Com a membre del club dels mal educats, allà on vaig sempre salude amb un bon dia i una bona nit. Aquestes paraules són màgiques en el nostre petit país mediterrani, ja que aconsegueixen fer eixir de l’armari lingüístic desenes de professionals de la salut, de la banca, operaris de sectors diversos, així com dependents de grans i petites superfícies i botiguers de tota mena, els quals tenen com a llengua materna el valencià o tenen un gran coneixement d’ella.

En ocasions, ja saben, a qui no té faena Déu li’n dona, em pregunte perquè no tenen el valencià com a llengua vehicular en la seua relació amb els clients? I la resposta és simple: per desídia, per comoditat o per por al conflicte, ja que hi ha gent nascuda en aquest país o visitants regulars als quals els molesta la presència pública del valencià i no els fa cap vergonya atemptar contra la seua normalització. 

En contraposició a aquests intolerants, hi ha gent provinent d’altres parts de l’Estat i d’altres països que ha volgut aprendre i parlar la llengua del país i l’han fet seua.

Després de dècades en què el valencià ha estat present a l’educació per a infants, joves i adults i d’iniciatives com voluntariat per la llengua, no em crec que cap persona adulta menor de cinquanta anys nascut i resident al País Valencià siga incapaç de mantindre una conversa bàsica en valencià, la qual cosa em provoca una bateria de preguntes com: Per què hi ha oficines, establiments, on no sóc atès en valencià?  Per què en aquests llocs em miren per damunt del muscle com si fóra una versió valenciana d’algun personatge interpretat per Paco Martínez Soria? Es creuen que la seua llengua té un rang superior a la meua? És millor eina de comunicació?

No pretenc imposar res a ningú. Tampoc m’agrada que em vullguen convertir en una minoria al meu propi país ni que, emparats per les lleis que han fet gent que considera la meua llengua un simple accent de la seua o una eina ideològica perillosa, es creguen en dret a menystenir-me, burlar-se de mi i emmudir-me.

Demane un poquet de respecte, i al primer que ho demane és a aquell que, com jo, té el valencià com a llengua materna. Li pregue obstinadament que no malbarate el nostre patrimoni, que en tinga cura i que el defense, que el faça valdre. Només cal que, allà on vaja, desitge als presents un bon dia o una bona nit.

Mentrestant, continuaré militant en el club dels mal educats.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat